Els joves catalans, obligats a ajornar el moment de marxar de casa dels pares

BarcelonaLa meitat dels catalans d'entre 25 i 29 anys es veuen obligats a viure a casa dels pares per inestabilitat laboral i econòmica. L'endarreriment en l'emancipació, sumat al fet que cada vegada tenen els primers fills més tard –o decideixen no tenir-ne– i que només quatre de cada 1.000 parelles decideixen passar per l'altar, ha fet que la idea clàssica de família, encarnada pel matrimoni amb fills, doni pas a nous models com ara la monoparentalitat, les parelles sense fills o les famílies reconstituïdes.

Un informe presentat aquest dilluns pel Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) reporta, però, que les polítiques públiques de suport a les famílies no trenquen amb aquest model tradicional de família: sovint aquests instruments són insuficients per impulsar les condicions de vida dels integrants d'aquests nous models familiars i perpetuen que els joves endarrereixin el procés de formar una família o, simplement, d'independitzar-se.

Gairebé el 88% dels catalans viuen en algun tipus d'estructura familiar que, per tant, no ha de correspondre a la idea de matrimoni. "No tothom fa el mateix cicle vital, i cal una reflexió política per abordar els problemes i satisfer les necessitats de les persones i les seves famílies, sobretot si es troben en situacions de vulnerabilitat, des de la creació de les llars, passant per la seva expansió i arribant a la gestió de la dependència quan els integrants envelleixen", explica Xavier Riudor, director de l'estudi.

L'anàlisi evidencia la necessitat de repensar i corregir les polítiques públiques adreçades a donar suport a les famílies, prenent com a punt de partida una inversió pública més gran i una eliminació de les barreres a les relacions que no es constitueixen com a matrimoni, però sí com a parella de fet. I és que Catalunya només reserva un 0,8% del PIB per a aquestes polítiques, una xifra molt allunyada del 2,4% que destinen de mitjana els països de la Unió Europea. Precisament, l'informe del CTESC assenyala que aquesta falta d'injecció econòmica es tradueix en unes prestacions de baixa quantia i amb un caràcter molt focalitzat; és a dir, els ajuts només s'atorguen a aquelles famílies que satisfan uns criteris específics.

El repte de la corresponsabilitat

Una de cada quatre famílies catalanes viuen en risc de pobresa, i la xifra augmenta quan el nucli familiar és monoparental: fins a un 35% de les famílies encapçalades per un sol progenitor –en el cas de Catalunya, dones en el 80% de les llars– tenen problemes d'habitatge o no tenen garantides les necessitats bàsiques. En aquest sentit, la renda garantida de ciutadania –el desplegament de la qual es fa amb comptagotes perquè el reglament que la desenvolupa no s'ha enllestit– seria un bon recurs per garantir els mínims d'una vida digna, segons apunta l'estudi.

"S'ha de garantir l'educació de tots els infants de 0 a 3 anys i ampliar la transferibilitat i remuneració de tots els permisos de cura i conciliació existents, tant de fills com de persones dependents", defensa el director de l'informe, Xavier Riudor. I és que la conciliació laboral i la corresponsabilitat dels integrants de la família és un repte a assolir per les condicions precàries per entrar al mercat laboral. "No pot ser que només un dels progenitors es faci càrrec dels infants o de les persones dependents", afegeix l'analista. Per això, el CTESC insta l'administració a apostar també per prestacions universals i a ampliar el marc normatiu a altres supòsits, com ara atorgar ajudes econòmiques a les mares que treballen diàriament a casa i que no poden rebre una prestació contributiva per llei, o a famílies amb menors de 16 anys a càrrec.