Lluís Permanyer: "Amb les franquícies el paisatge barceloní ha perdut molt"

El despatx de Lluís Permanyer, a l'Eixample, és un petit museu biblioteca fascinant. Mig segle d'ofici periodístic, perfectament endreçat, a les parets i al cap.

Volia ser diplomàtic per fugir de la ciutat i ha acabat sent-ne un dels seus cronistes més populars.

Odiava la ciutat: dictadura, corrupció, falta de llibertat... Veia la diplomàcia com una manera de marxar d'allò. Però hi havia 400 opositors per a 12 places. Vaig pensar: aquí hi deixaràs la joventut, deixa-ho córrer.

Entra a La Vanguardia el 1966, però a Internacional. Com és?

M'hi vaig quedar 22 anys. Era la millor secció, perquè no hi havia censura. Podies escriure uns articles violentíssims sobre els americans i el Vietnam i no passava res. En canvi, aquí feies la crítica d'un carrer i de seguida trucava l'Ajuntament. També podies viatjar, comprar llibres prohibits, entrevistar-te amb gent de les democràcies... Era una manera de respirar.

Per què va decidir explorar periodísticament Barcelona?

Havia detectat que els ajuntaments democràtics havien despertat l'interès de la gent per les ciutats. I vaig pensar que potser seria més útil parlant de Barcelona que del Vietnam. Vaig demanar el canvi. Ara: primer vaig fer-me un banc de dades. Tenia uns 600 llibres sobre Barcelona i els vaig buidar tots en fitxes. Quan ho vaig tenir fet vaig considerar que ja tenia informació per poder opinar.

Passeja sense rumb?

Sempre vaig amb un objectiu, però quan camino, vigilo. I quan veig coses telefono a l'Ajuntament i em fan bastant cas. Ells viuen als despatxos i no ho detecten, així que ho agraeixen. Com ara el paviment del passeig de Gràcia: cada dia pujo per la dreta i baixo per l'esquerra, mirant si falten peces. Telefono i, al cap de 24 hores, les han reposat.

Què sent quan veu que tanquen botigues del Gòtic com La Canuda, la Documenta o Joguines Monforte?

Una tristesa tremenda. A la Monforte hi anava de petit, hi he portat els fills i els néts. Abans ja passava: Sempronio explicava a finals dels 50 que havia plorat en veure com tancava el Forn de Sant Jaume, aquí al passeig de Gràcia. Però aquest any això es multiplicarà, per la liberalització dels lloguers, que afecta uns 120 establiments, molts d'ells carregats d'història i de qualitat. Com la Filatèlia Monge, una peça d'ebenisteria artística i escultòrica única.

Què s'hi pot fer?

Ara ja res. Hi ha ciutats com Praga o Viena que segueixen tenint cafès. Aquí no hem sabut fer-ho. Els que hem viatjat per l'Europa oriental sabem què són les ciutats sense botigues. Les botigues són l'alegria de la ciutat, part de l'enllumenat. Amb les franquícies, el paisatge barceloní ha perdut molt. L'essència del paisatge comercial de Barcelona hauria de ser la diversitat.

La Rambla és recuperable?

L'estan recuperant. Està millor ara que abans. Però molts barcelonins no ho saben: s'han instal·lat en la valoració pejorativa i no hi han tornat. Jo hi vaig batallar molt, amb el PSC. La Rambla, tal com el seu nom àrab indica, serveix per recollir les aigües. I, des del 1775, el que recull són vianants. Aquesta és encara avui la seva obligació. Tot el que pertorbi l'amable recollida de vianants està equivocat: el Maradona de la pilota; les escultures; els quioscos, que cada vegada van avançant-se una mica més, com els pagesos quan llauren...

¿Barcelona cuida més els turistes que els veïns?

Passa a les millors ciutats del món. Respecto aquesta opinió si els columnistes que se'n queixen després no van a emprenyar a Florència o a Nova York. Però bé que hi van, i en canvi aquí es permeten tenir una actitud xenòfoba sobre això.

Quina nota li posa a l'alcalde Trias?

Un suspens. No ha entès aquesta ciutat. No la té al cap. Políticament, com que Trias no té majoria no ha sabut governar. I resulta que davant d'una situació com aquesta s'ha d'entendre amb el PP, quan el seu partit està fent coalició amb ERC en un moment delicat com aquest. I el PP té al capdavant del grup municipal algú que és molt poca cosa, pobre home. No està preparat i no es prepararà mai: fa tants anys que hi és que ja veus que no dóna més de sí.

De Barcelona no només n'és cronista: n'ha esdevingut personatge. L'incomoda?

[S'arronsa d'espatlles.] Intento portar-ho amb la màxima naturalitat.

Aquest bigoti seu, que evoca altres èpoques, és ja també paisatge urbà.

Ve de molt lluny. Abans duia el bigoti cap avall, com els mexicans, però quan va caure Franco estava optimista i me'l vaig tirar cap amunt.

Sobre la taula del despatx hi té una figureta republicana d' El més petit de tots : el fill d'un milicià que llueix una estelada. I constato que el bigoti segueix mirant enlaire. ¿És optimista amb el moment?

Sí, però hem d'anar amb compte, perquè podem prendre mal. En alguns aspectes confiem massa en el "ja ho arreglarem, ja tirarem, ja ens escoltaran"... I Europa, com ha demostrat des del 1714, va a la seva. No ens regalaran res.