Luis Rojas-Marcos: "El denominador comú de l'espanyol és la queixa"

Acaba de ser investit doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull. En el seu discurs d'acceptació, Luis Rojas-Marcos va fer una defensa de l'optimisme com a actitud davant la vida. Assegura que el nostre instint natural és la felicitat. També ho explica en el seu últim llibre, Los secretos de la felicidad (Espasa).

¿En moments de crisi s'ha de reivindicar l'optimisme?

L'optimisme brilla en les tragèdies. La recerca automàtica d'idees que ens ajudin a sentir-nos bé i a pensar que la vida val la pena és molt natural i està programat en els nostres gens. El que passa és que en aquesta societat ens resistim a dir que som feliços o optimistes perquè està mal vist. Durant segles, filòsofs i pensadors ens han dit que la persona que és feliç és ingènua i, fins i tot, ignorant, i que les persones intel·ligents no poden ser felices perquè la vida no té sentit. Això no ha fet canviat el nivell de satisfacció amb la vida de l'individu però sí que ha fet que no es parli sobre la felicitat o l'optimisme. I en moments de crisi, menys.

Pot semblar frívol.

Frívol, insolidari. "Com pots dir que ets feliç amb el que està passant?" No obstant, quan li preguntes a algú que valori del 0 al 10 quin és el seu nivell de satisfacció amb la vida en general, et diuen un 7 o un 8. I fins i tot ells mateixos es queden estranyats. Però és que diuen: "No estic tan malament, sobretot si em comparo amb la resta".

Per què pensem que som més feliços que els altres?

El nostre cervell està programat per pensar-ho perquè això ens ajuda a sentir-nos bé. Vaig preguntar a víctimes de l'huracà Sandy com se sentien i deien que molt malament perquè havien perdut la casa, però de seguida afegien que estaven millor que el veí, que havia perdut la casa i un familiar. És la comparació avantatjosa. Automàticament, el cervell busca fórmules per mantenir la satisfacció amb la vida. Ho deia Darwin, una espècie no pot sobreviure sense que la majoria dels seus membres se sentin bé.

I què significa ser feliç?

Hi ha gent que defineix la felicitat com una cosa momentània: l'orgasme, la connexió amb l'art, la creativitat o un moment d'eufòria. Però quan l'estudiem, no ho fem així. Per això no ho anomenem felicitat sinó satisfacció amb la vida en general. I, en aquest sentit, la majoria ens donem una nota sorprenentment alta, considerant que la queixa és el denominador comú de l'espanyol. La queixa és l'ingredient fonamental en la cultura europea. Però això vol dir que la persona no sigui feliç? No.

I portat al camp de la salut, ¿l'optimisme ens pot prevenir davant de la malaltia?

L'optimisme també és esperança. La persona que pensa que pot fer alguna cosa per millorar la seva situació té més probabilitats que qui pensa que no depèn d'ell. I s'ha demostrat que, tot i que no sigui realista, et pot ajudar.

Fins i tot si no és cert?

Fins i tot sent fantasia pura, tens més probabilitats. Hi ha un cas curiós d'uns militars que es van perdre durant unes maniobres als Andes. Quan finalment van tornar al campament, el capità els va preguntar què havia passat. Van explicar que els havia enxampat una tempesta, es van perdre i no sabien on eren. Es van deprimir fins que un d'ells va trobar el mapa a la butxaca. El capità els va dir: "Ensenyeu-me aquest mapa". El va mirar, i era dels Pirineus. El que necessitaven aquests soldats era una injecció d'estímul.

És com un efecte placebo.

Pot ser-ho, però és que l'efecte placebo és molt real. Avui, perquè un medicament sigui aprovat, has de demostrar que és millor que un placebo. El 30% de gairebé totes les malalties es curen sense medicaments i has de demostrar que el teu fàrmac supera aquest 30%.

Seria interessant invertir a investigar per què aquest 30% es cura.

Sí, però, en canvi, s'ha estudiat molt poc l'efecte placebo. Forma part del poder del cervell. Tots els nostres gens estan programats per sobreviure, per pensar que la vida val la pena i per superar malalties.

Diu que l'optimisme és als gens. També es pot adquirir?

No és fàcil. Primer hem de veure quines són les fonts de la teva felicitat i veure si les podem augmentar. Als països occidentals, la majoria sol referir-se a relacions afectives d'algun tipus com a fonts de satisfacció amb la vida: família, amics, fills, parella... En segon lloc, la feina i, després, les aficions.

Pel que diu, es desprèn que ja no n'hi ha prou curant malalties, s'ha de veure la persona com un tot.

Exacte. Quan jo vaig començar a estudiar psiquiatria, tot era els símptomes: "Estic deprimit, sento veus, crec que em persegueixen..." Ara necessitem una altra columna per apuntar els aspectes positius. Si només et fixes en la columna de la patologia, estàs ignorant la part més important de la persona, que és quin és el seu potencial natural per superar la malaltia. Si la persona pensa que pot fer alguna cosa per superar la malaltia, si té autoestima, confiança i relacions, probablement prendrà la medicació, farà exercici... Entendre la persona com un tot ajuda molt a orientar el tractament.