La majoria de les reformes de Palo Alto es van fer sense llicència

BarcelonaDes de l’any 1989 fins ara els artistes i empresaris de Palo Alto han invertit gairebé 5 milions d’euros en la rehabilitació del complex industrial que hi ha al Poblenou de Barcelona. Es tracta d’un hub de professionals del món del disseny i la creació que es van instal·lar en aquest recinte fabril, propietat de l’Ajuntament, a finals dels 80 i on destacava la figura de Javier Mariscal. Però durant aquests 30 anys el districte de Sant Martí només té constància de quatre llicències d’obres i un assabentat. A més, en tots els casos es tracta d’actuacions menors: la restauració d’una coberta i una façana (1999), la restauració integral de les façanes (2005, 73.000 euros), actuacions al jardí (2007), l’obertura de dues sortides d’evacuació (2015) i la substitució dels baixants pluvials (2017). La manca dels tràmits administratius, a més, pren una altra dimensió perquè es tracta d’un edifici municipal, gestionat per una fundació privada, que va ser catalogat com a bé cultural d’interès local.

Quan va caducar l’actual concessió que l’Ajuntament havia fet a la fundació, el districte de Sant Martí va començar a preparar la nova licitació -que tal com va avançar l’ARA va tornar a guanyar la Fundació Palo Alto- i es va comprovar que no es tenia coneixement de moltes de les actuacions -algunes integrals- que s’havien fet al recinte durant els últims 20 anys. De fet, fins i tot es desconeixia el nombre de metres quadrats de l’espai, perquè “durant aquests anys es van fer altells”, unes millores de les quals el consistori no tenia constància, com admet qui va ser regidor del districte entre el 2015 i el 2019, Josep Maria Montaner.

Davant la falta de control detectada, la direcció d’Arquitectura Urbana i Patrimoni de l’Ajuntament va alerta el 4 d’agost del 2017 que “en vint anys” s’havien “dut a terme més intervencions de les documentades” i, per tant, de cara al futur s’hauria de fer “un seguiment més estricte i directe” per evitar que es repetís aquest descontrol.

El director de l’àrea municipal, Marc Aureli Santos, tot i que assegurava que era “inviable documentar totes les intervencions” fetes al complex, concloïa que les actuacions no havien desfigurat “la configuració del recinte” i proposava, per tant, fer unes “legalitzacions de les obres” executades, la majoria sense llicència. Així doncs, el consistori barceloní no coneixia què s’havia fet en un equipament de la seva propietat, un recinte, a més, protegit i amb un alt valor simbòlic.

En aquest sentit, tot i que totes les naus es van restaurar íntegrament perquè estaven molt deteriorades -algunes no tenien ni sostre-, en l’informe de patrimoni s’especificava que només es van arribar a detectar “tres reformes interiors”.

Falta de control

En la concessió per a 20 anys que van signar l’any 1998 el llavors socialista Ernest Maragall per l’Ajuntament i Santi Errando (germà de Mariscal) per la fundació ja es fixava que els empresaris instal·lats al recinte s’encarregarien de la rehabilitació de les naus i “per cada metre quadrat de superfície ocupada i destinada a l’ús privatiu” haurien de pagar 150 pessetes -menys d’un euro- més l’IPC anual.

Hi havia un acord entre els socialistes i Mariscal perquè els empresaris fessin les transformacions necessàries per recuperar l’espai i es fixava que el control de totes aquestes actuacions es fes a través d’una comissió de seguiment que s’havia de reunir anualment per supervisar les actuacions. No va ser així. Els anys 2006, 2007 i 2009 no hi va haver trobada i des del 2012 fins al 2016, ambdós inclosos, tampoc es va fer cap reunió. És a dir, durant l’època de CiU al govern municipal no hi va haver cap control sobre Palo Alto.

En les actes de les comissions es fa referència a algunes obres i, fins i tot, en algun cas es parla de la necessitat de presentar el projecte per aconseguir els permisos, tot i que després això no passa. De fet, en les actes no apareixen totes les obres realitzades ni de bon tros.

Un dels exemples més clars són les actuacions que es van realitzar durant els anys 1999 i 2000 a la nau B, que dona als carrers Pellaires i Ferrers. Es va abaixar la cota de tot l’edifici prop d’un metre i així es va guanyar un pis sencer (gairebé 500 metres quadrats). També es van obrir una dotzena de noves finestres. No hi va haver projecte -només algun esbós realitzat per un arquitecte- i al districte no consta cap document sobre les obres. La nau l’ocupava llavors l’enginyer Pedro Acebillo, germà de l’arquitecte en cap de l’Ajuntament i director de Barcelona Regional, Josep Antoni Acebillo.

Era una altra època i no hi havia “control” de l’administració, expliquen totes les fonts consultades, coneixedores de com va tirar endavant el projecte. “Teníem una sensibilitat comuna i utilitzàvem materials antics, amb respecte pel que era vell. Vam coincidir un grup de gent amb sensibilitat i l’Ajuntament de l’època deuria veure que el que fèiem superava les expectatives”, argumenta el dissenyador Mario Sans, instal·lat a Palo Alto des de l’inici i que recorda com hi van invertir “3,5 milions d’euros”, tot i que, “segons el compromís”, només n’hi havien de posar un.

Oriol Quinquillà, un dels patrons actuals que ha ajudat a dinamitzar la fundació, creu que el context de l’època ajuda a entendre el que va passar a Palo Alto. “L’Ajuntament estava financerament al límit pels Jocs Olímpics, així que ja li anava bé que algú s’ocupés d’un espai protegit. Els carrers de l’entorn estaven sense asfaltar, hi havia una nau que no tenia ni sostre, l’espai estava en runes, el Poblenou era la fi del món... Els socialistes tenien molta estima a Mariscal i potser no hi havia cap interès de l’Ajuntament per fiscalitzar la fundació”, diu.

Francesc Narváez, regidor del districte entre el 1998 i el 2011, es mostra estranyat per la falta de llicències i assegura que hi havia diferents departaments, com “Cultura i Intervenció”, que feien un seguiment de les actuacions. Ernest Maragall, que va participar en la concessió inicial, està convençut que el conveni es va fer correctament i que costaria entendre que algú es pogués “arribar a imaginar que aquell acord l’eximia de demanar llicències”. Un control, però, que no va existir i que l’Ajuntament actual creu que ha resolt amb les exigències del nou contracte.