El nom no fa la cosa

El Poble-sec, aquest barri sovint oblidat del qual només sentim parlar quan se cita el seu fill més il·lustre, Joan Manuel Serrat, o quan sona alguna de les cançons de La Salseta. És el que té viure a l’altra banda del Paral·lel, a la falda de Montjuïc, on tots els carrers fan pujada i on trobar un turista és poc probable. Però els carrers que fan pujada a vegades amaguen sorpreses. I aquí a dalt, enfilant Blasco de Garay, t’acabes topant amb aquesta plaça. Queda tancada pels edificis que l’envolten i, tot i que la pots vorejar en cotxe, és força silenciosa. El primer que hi veig tot just arribar és una entrada gegant de pàrquing al mig. A qui se li va acudir? La plaça és massa petita per encabir-hi un cubicle gris on hi ha l’ascensor que et porta a l’aparcament subterrani, dues entrades amb escales i la rampa d’accés per als cotxes. Tot plegat, un impacte visual gens agraït. M’assec per mirar-me-la amb carinyo. Queda tancada pels edificis que l’envolten, i això fa que el soroll també quedi estancat. Una veïna em diu que tem l’estiu per la remor que provoca la gent a les terrasses. Hi veig plataners, uns bancs per seure-hi, però... ¿on és el sortidor?

Restaurant El Sortidor, forn de pa El Sortidor, consultori podològic El Sortidor, Centre Cívic El Sortidor... Sóc a la plaça del Sortidor, però aquí, de sortidor, no n’hi ha cap. La cosa que més se li acosta és una rèplica de la font de Canaletes que, segons em diuen els veïns, els va regalar l’Ajuntament quan se’ls va endur el brollador a Montjuïc, el 1918. I ja no el van tornar a veure mai més.

Busco fotos i intento imaginar-me’l en aquest espai. Segur que quan era a la plaça devia fer goig. Molt més que l’accés a un pàrquing. “Aquest ha sigut sempre un barri de segona”, em diu el José Luis, del bar Jon-Mai, en el sentit que el nivell econòmic dels que hi viuen és més aviat baix.

Hi ha molta gent que ha vingut del Raval i també força immigració, m’explica. És aquí des del 1996. Al matí és l’únic que té la terrassa oberta i, com que hi toca el sol, ho té ple. “No crec pas que trobis ningú que hagués vist aquest sortidor -em diu-. Potser si vas a la perruqueria...”, i acaba la frase rient. Quan hi entro, entenc per què m’ho deia. És un espai molt petit, petitíssim, de fet, però en aquell moment hi compto fins a nou senyores, totes amb moltes espelmes bufades. ¿Però vostès vénen a pentinar-se o a passar l’estona?, els demano. Riuen. També hi ha un senyor gran en una de les cadires. No goso demanar què hi fa allà enmig de tanta dona, sembla un peix fora de l’aigua. Són totes molt trempades però cap d’elles ha vist mai el sortidor a la plaça.

La més veterana és del 1932. M’expliquen que la font els servia per anar a buscar aigua quan se’ls acabava el subministrament dels dipòsits. “De segona no, de tercera”, em diu la Carmen, la més jove, però matisa: “El barri es va degenerar molt, però ara s’està tornant molt bohemi”. I em parlen de Serrat i dels anys trenta i quaranta, quan el Paral·lel feia del Poble-sec un barri divertit i trempat.

Plató del ‘Porca Misèria’

“Assegut a la plaça del Sortidor, aquí t’espero, com si fos el primer bar”. El cantant Cesk Freixas comença així la seva famosa cançó La petita rambla del Poble Sec. Mentre l’escolto, m’acosto al bar més antic de la plaça, El Sortidor, en funcionament des del 1908. És un local protegit per l’Ajuntament i una placa a terra recorda que és un establiment centenari. Segur que aquí algú deu haver vist el famós brollador alguna vegada, penso. Ja és casualitat, però el Marc Fité només fa 15 dies que es fa càrrec del local. I en aquests moments el sortidor tant me fa, perquè aquest lloc és una petita joia. Encara conserva les seves vidrieres modernistes i les taules originals. “Té les neveres més antigues de Barcelona”, m’explica. Es veu que quan no hi havia neveres a les cases els veïns venien a aquest local a buscar les barres de gel. Em diu el Marc que en aquest bar es van rodar algunes escenes de la sèrie Porca Misèria.

“No fa ni quinze dies que hi sóc i ja m’han demanat per gravar-hi un anunci”, em diu, satisfet. A les 13.00 h la plaça s’omple d’adolescents que surten de l’Institut Anna Ravell, conegut de sempre com l’escola del Sortidor. Antigament havia sigut un convent de monges. Els bancs que fins fa una estona ocupaven persones solitàries han sigut envaïts pels crits del jovent de l’escola. Marxo sense cap testimoni del sortidor però amb unes quantes històries. El cert és que una plaça, més enllà del què, la fa el qui. I en aquest cas és ben cert que el nom no fa la cosa.