Oriol Hernández: “A França s’aposta més pels autors joves que aquí”

Oriol Hernández treballava en el món de l’animació i en projectes diversos relacionats amb la il·lustració i la publicitat, però sempre havia somiat a dibuixar còmics. Finalment ha entrat en la indústria comiqueraper la porta gran, el mercat franco-belga. El seu primer àlbum -amb guió de Zidrou-, La piel del oso, va rebre entre altres premis el d’autor revelació del Saló del Còmic de Barcelona a l’edició del 2013. A Los 3 frutos el lector es trobarà un conte d’horror ambientat a l’Edat Mitjana. El protagonista és un rei vell i cruel que no vol morir i que fa un pacte mefistofèlic per ser immortal.

Com arribes a l’editorial Dargaud?

Abans havia treballat a Filmax i havia fet mil coses diferents, però sempre m’he volgut dedicar al còmic. Cada any viatjava al festival d’Angulema. Hi anava com a aficionat, però també per intentar fer contactes en el món editorial. Vaig conèixer diversos autors i editors i, al final, em van presentar Zidrou, a qui li va agradar molt la meva feina.

¿No vas intentar primer publicar amb alguna editorial d’aquí?

Sí, fins i tot vaig oferir alguns treballs que tenia fets per si els volien publicar gratis. Però la meva intenció ja era vendre projectes a França, perquè la diferència de preus per pàgina dibuixada respecte al que t’ofereix el mercat espanyol encara és molt gran. Allà els autors poden viure del còmic. Els nostres editors són els primers que t’animen a dibuixar per a editorials estrangeres, perquè a ells els surt més barat publicar una traducció que produir un àlbum. A més, a França aposten més pels autors joves que aquí.

També és una qüestió de tradició. A França i a Bèlgica el còmic té un prestigi inèdit en altres països.

Allà es valora molt i el consumeix gent de totes les edats. Però també hi ha arribat la crisi. Hi ha molts artistes que no estaven consolidats que s’han quedat sense feina, mentre que abans anaven treballant. A més es publiquen menys títols i les tirades i les vendes són més petites. Si abans un còmic que funcionava bé podia vendre de 10.000 a 15.000 exemplars, ara aquestes mateixes xifres es consideren un gran èxit.

Tens fama de ser un autor molt detallista. Quant de temps has trigat a acabar Los 3 fruto s?

Un any i mig, a banda del temps que vaig dedicar a la preproducció. És una obra molt pictòrica, un estil que em va venir marcat per la foscor de la història que expliquem. Zidrou me la va vendre com un conte sexual ambientat a l’Edat Mitjana. Només amb això ja m’hi vaig enganxar. Com que ell és un gran narrador, ni em plantejo fer de guionista, crec que ara és el moment d’aprendre.

¿El premi d’autor revelació del Saló del Còmic et va obrir portes?

Em va donar a conèixer al nostre mercat, però fora no té gaire repercussió. Això sí, per a la gent del sector aquests premis són un reconeixement important en part per raons sentimentals, perquè la majoria som assidus del Saló des de la infància. Però crec que la indústria del còmic es concentra a Catalunya perquè és prop de França, l’epicentre del còmic europeu. Al festival d’Angulema em trobo amb molts aficionats catalans, gent amb qui segur que m’he creuat més d’un cop al mercat de Sant Antoni. El còmic és com el porno, va entrar a Espanya per Perpinyà.

Tot i aquesta concentració, gairebé no es publica en català...

M’encantaria que els meus còmics també es publiquessin en català. Es farà amb el pròxim, però perquè està ambientat a Barcelona. Crec que és un problema de mercat. Tenim els lectors de còmic que tenim... no és una comunitat prou nombrosa per a una situació editorial normalitzada. El còmic digital, per exemple, que ja funciona en altres països, aquí no acaba d’arrelar. El que ha canviat molt a casa nostra en els últims anys ha sigut la incorporació del públic femení, allunyat tradicionalment del còmic.

També ets professor a l’Escola de Còmic Joso. ¿Hi ha relleu generacional assegurat?

Hi ha molt de talent jove que l’únic que necessita és una oportunitat per exhibir la seva creativitat. Però aquí tot costa molt. Per això hi ha tants autors que es busquen la vida a l’estranger. Tampoc és una cosa dolenta: ara hi ha molts autors catalans i espanyols que treballen a la Marvel i la DC i que obren nous camins.

En quin nou projecte estàs treballant ara?

És un còmic que transcorre a l’any 1900. El narrador és el pintor Joaquim Mir, que explica la història d’un artista que ens hem inventat, Vidal Balaguer. El seu entorn és real, el context històric és real, però la seva vida, l’obra i les raons per les quals va caure en l’oblit són inventades. És un còmic amb una preproducció complexa. Hi sortiran Picasso, Nonell, Ramon Casas... El tema no va ser idea meva, me’l va proposar el mateix Zidrou. Jo en realitat volia fer un còmic de samurais amb l’estil de Joaquim Mir perquè té pintures que semblen d’art japonès.

En realitat aquesta és la màgia del còmic, que pot tractar qualsevol tema.

Com que el protagonista no va existir, em toca inventar el seu estil. Al guió hem establert que va fer només onze quadres, que també els pintaré, i la idea és fer, fins i tot, una exposició. És una feinada, però també un repte molt apassionant.