Simulació artística de la Terra xocant amb Teia

Violenta, catastròfica, frontal: així va ser la col·lisió planetària que va crear la Terra

Un nou estudi de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles revela que la col·lisió entre Teia i la Terra no va ser lateral, com es creia fins ara

Fa uns 4.500 milions anys, la Terra patia un cataclisme de proporcions gegantines. Teia, un planeta en estat embrionari d'unes mides semblants a les de Mart, xocava amb aquella jove Terra i provocava el naixement d'un planeta —el nostre— i d'un satèl·lit —la Lluna. Això ja se sabia —o, més aviat, es creia— però una nova investigació, dirigida per científics de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) amb el suport de la Nasa, ha aportat més dades de què va passar exactament i ha arribat a una conclusió sorprenent: Teia no va xocar lateralment amb la Terra, com s'afirmava fins ara, sinó que la col·lisió va ser completa, frontal. D'això es dedueix que la Terra actual és la unió de dos planetes.

Teia i la Terra compartien la mateixa òrbita, però Teia, que anava creixent, fent-se més gran i més densa, va començar a fluctuar per la influència gravitacional de Júpiter o Venus. L a col·lisió amb la Terra es va fer inevitable. Quan la topada es va produir, la Terra tenia només uns 100 milions d'anys, Teia en tenia uns 30. Si la col·lisió no hagués tingut lloc, el Sistema Solar tindria ara un planeta més. Però la Terra seria diferent. I no hi hauria Lluna.

Una col·lisió lateral

Fins ara es creia que la Lluna s'havia format amb material procedent bàsicament de Teia / Nasa

Fins ara es creia que aquesta topada entre els dos cossos va ser parcial, lateral. Teia, es deia, hauria impactat amb la Terra seguint un angle oblic. Com a resultat del xoc, el seu nucli s'hauria enfonsat en el nucli terrestre i part del mantell hauria estat expulsat cap a l'espai, juntament amb una petita part del mantell de la Terra, arrencat com a conseqüència de la col·lisió. Tot aquest material hauria quedat orbitant, en forma de runa, fins acabar donant forma, després de centenars de milers d'anys, a la Lluna.

Si els científics coincidien fins ara a afirmar que l'impacte de Teia contra la Terra havia estat lateral era perquè consideraven que una col·lisió més frontal hauria estat més violenta, i acabaria no només amb Teia (com així va ser), sinó també amb la Terra. Afirmaven que un xoc d'aquesta magnitud hauria destrossat tots dos cossos i hauria deixat una estela de runa orbitant entre Venus i Mart, un anell d'asteroides que s'hauria anant desintegrant amb el temps.

Seguint la pista de les roques

Edward Young, amb altres membres del seu equip, sosté una roca luna trobada a l'Àfrica / Christelle Snow, UCLA

El nou estudi de la Universitat de Califòrnia, publicat a la revista 'Science', rebutja aquesta hipòtesi, acceptada majoritàriament, i afirma que el que va tenir lloc fa 4.500 milions d'anys va ser una col·lisió completa, violenta, total. No lateral sinó frontal. La nova teoria ha revolucionat els estudis sobre la formació de la Terra, un camp tan apassionant com ple d'incerteses. Però com han arribat els científics a aquesta conclusió? Doncs comparant roques procedents de volcans terrestres (de Hawaii i Arizona) amb roques lunars portades a la Terra per diferents missions de l'Apolo.

L'equip, al capdavant del qual hi ha Edward Young, ha analitzat la signatura química dels àtoms d'oxigen presents en les roques i ha fet un descobriment sorprenent: és impossible distingir quines són les roques terrestres i quines les lunars. Els àtoms d'oxigen tenen una determinada proporció de protons i neutrons, i aquesta proporció és única i singular en cadascun dels planetes del Sistema Solar. En el cas de la Terra i la Lluna, en canvi, és idèntica. Ara fa dos anys, una investigació alemanya afirmava que els isòtops lunars i terrestres és diferent, que els de la Lluna són singulars; segons el nou estudi, això no és cert. Això, per als científics, té una única explicació possible: la Terra i Teia no van xocar lateralment perquè, si hagués estat així, les roques lunars contindrien materials procedents majoritàriament de Teia, amb només un petit percentatge terrestre. Els isòtops lunars i els terrestres serien, per tant, diferents. Però són idèntics. Tant, que resulten impossibles de distingir.

Dos planetes en un

Una de les roques lunars analitzades, portada a la Terra per l'Apolo 17 / Paul Warren

El que resulta interessant de l'estudi és que la forma de la col·lisió no només determina la forma com es va crear la Lluna, sinó la mateixa Terra. Si els científics tenen raó, això voldria dir que la Terra és, de fet, la unió de dos planetes, de dos cossos. Segons el nou estudi, els materials que formaven Teia haurien quedat dividits en dues meitats idèntiques: una es va fondre amb la Terra originària per donar forma a la Terra actual; l'altra va acabar per crear, amb els pas del temps, la Lluna. Això és el que explicaria que totes dues, Terra i Lluna, siguin indistingibles pel que fa als seus isòtops d'oxigen.

La teoria de Young i els seus col·legues de l'UCLA ha revolucionat el món de l'astronomia però, un cop més, no dóna resposta als múltiples interrogants sobre el naixement de la Terra, entre ells, com es va situar en la seva òrbita actual, la que transitem avui. I reobre debats que ja estaven relativament tancats, com el de quina és l'edat exacta de la Terra.

Més continguts de