Roger Rovira presentarà la seva tesi doctoral en biotecnologia el 30 de març a la Universitat Autònoma de Barcelona. La tesi, concretament, estudia l'expressió gènica en els bioreactors i ja n'ha publicat dos fragments en revistes científiques. Espera poder-ne publicar dos més un cop l'hagi presentat. Del nombre de publicacions en revistes científiques que acrediti el seu currículum dependrà en gran mesura el seu futur com a investigador. "És una cursa contrarellotge", afirma. En aquesta cursa, però, el Roger hi perd més que hores de feina i esforços. Hi perd els drets sobre els seus treballs, ja que les revistes que publiquen un article se'n reserven tots els drets. Ignasi Labastida, de l'oficina de difusió del coneixement de la Universitat de Barcelona, explica que "les revistes fan signar coses que els científics ni es miren, ja que la seva carrera depèn de publicar o no". És el cas del Roger, que per optar a qualsevol beca de recerca o optar a una plaça en un centre d'investigació necessita publicar el màxim d'articles i a les revistes més prestigioses. Aquest aspecte del currículum és un dels més valorats per l'Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca (Agaur), encarregada d'administrar els recursos que la Generalitat destina a recerca, de manera que alimenta un sistema que privatitza els resultats de la recerca pagada amb fons públics.
Per Labastida és una de les grans contradiccions de la recerca actual. S'inverteixen milions en recerca per després regalar-ne els resultats a revistes privades que cobren una subscripció per consultar-les. A part del que inverteix la UB en recerca, enguany gastarà gairebé cinc milions d'euros en subscripcions a revistes científiques. Per acabar amb aquesta paradoxa, l'Ignasi Labastida fa anys que lluita per aconseguir ciència d'accés obert.
Aquest moviment busca fomentar l'accés gratuït i fàcil als resultats de les investigacions científiques. Segons explica Labastida, hi ha dues vies per aconseguir aquesta llibertat d'accés: publicant en revistes que garanteixin l'accés obert o guardant còpies dels articles publicats en revistes de pagament en repositoris propis de la universitat. Labastida reconeix que aquesta segona via és la més factible i dedica part del seu temps a demanar als investigadors de la UB que enviïn una còpia de les seves publicacions per afegir-la al repositori (un sistema informàtic on s'emmagatzema la informació d'una organització). "Si cada institut i cada universitat es preocupen de publicar els seus repositoris, tindrem un arxiu complet", afirma. De fet, el setè programa marc de recerca de la UE ja obliga als investigadors que reben finançament a facilitar còpies al repositori del seu centre, que ha d'estar integrat en l'europeu, anomenat Open AIRE.
Als Estats Units, on es desenvolupa gran part de la recerca en àmbits com la medicina, centres com l'Institut Nacional de la Salut també han engegat iniciatives semblants, però la polèmica s'ha encès quan ha arribat al Congrés una llei per prohibir que el material publicat en revistes privades sigui publicat amb accés lliure. La iniciativa ha rebut el suport d'Elsevier, un dels gegants en l'edició de revistes, i ha generat una onada de queixes i crides al boicot de les seves revistes.
Elsevier argumenta que els articles que publica han estat triats meticulosament i avaluats i contrastats per científics de renom, un procés que té un cost perquè sigui rigorós. La veritat, però, és que aquesta revisió té un cost mínim, ja que els investigadors ho fan sense cobrar, pel gust de repassar en primer lloc els últims descobriments.
Debat sobre el model de negoci
Philip Campbell, editor en cap de Nature, se situa al costat d'Elsevier defensant el seu model de revista: "El nivell de revisió que oferim i el prestigi que dóna als articles que publiquem té un cost i per això cobrem subscripcions". Tot i això, considera que cal separar el prestigi de la revista del seu model de negoci.
Entre les revistes d'accés obert, l'estrella és la Public Library of Science (PloS). Aquest grup de revistes va saltar a la fama l'any 2009, quan va publicar el descobriment d'un primat que es va etiquetar com a antecessor dels humans. PloS també compta amb científics que revisen els articles, però a diferència de les revistes clàssiques cobra una mica més de 1.000 euros als investigadors que hi volen publicar un estudi. Les universitats estan creant fons per finançar aquestes aportacions però aquest no és l'obstacle. "Costa sensibilitzar els nous investigadors", afirma Ignasi Labastida.
Al mateix temps que es debat entre models de negoci de les revistes científiques, el moviment de ciència oberta va encara més lluny. Internet ofereix un ventall de possibilitats immens i troben que les revistes científiques tradicionals s'han quedat curtes. ResearchGate, per exemple, és una xarxa social pensada per a científics. Creada a Berlín, ja compta amb 1,4 milions de científics, que hi comparteixen des d'articles complets fins a anècdotes de les seves investigacions. Com a Facebook, la xarxa busca afinitats entre científics que puguin col·laborar en un mateix àmbit de recerca i els hi proposa. I pel que fa a Nature, Campbell ha avançat que estan reformant la revista per oferir "molt més que un PDF".
