La nit que el metro és la màquina del temps

BarcelonaPer què encara no és possible viatjar al passat? Mentre es resol aquesta enutjosa contrarietat, de tant en tant hi ha circumstàncies que, a mode de succedani, ens permeten somiar-hi. Un cop a l’any Transports Metropolitans de Barcelona organitza un viatge nocturn amb el primer metro que va existir a Barcelona, el de l’any 1924, del qual es va commemorar l’any passat el norantè aniversari.

El trajecte serà per la línia 2 entre les estacions de Sagrada Família i Sant Antoni. Es tracta de tres cotxes –m’expliquen que quan transporten persones són cotxes i no pas vagons– de la sèrie 300R de la marca Euskalduna de Bilbao, fabricats entre 1921 i 1923 amb motors de la General Electric i bugies de la J.C. Brill. Les bugies són els mecanismes inferiors del cotxe, on hi ha els eixos, els cilindres de fre, la suspensió, els motors i el pivot central que permet fer les corbes. Tanta exhaustivitat en les explicacions la dec al senyor Xavier Maraña, un autèntic erudit dels trens. Tant, que fins i tot se’ls fabrica ell mateix a escala 1/87 amb les mesures dels models reals. “L’afició em ve gràcies a les pel·lícules d’indis i vaquers que veia de petit”, em concreta amb els ulls il·luminats de les ganes que té de començar el viatge. El Xavier és un apassionat, un entusiasta irredempt orgullós de la seva sapiència i de tenir la capacitat de transmetre-la. Pertany a l’associació Amics del Metro i és obvi que per a ells avui és un dia especial.

Al vestíbul de l’estació hi ha una exposició amb fotos de la història de metro. De les obres de construcció, les inauguracions, les diverses posades al dia i afectacions als barris. Algunes ja eren a l’exposició que es va fer fa uns mesos a l’espai Mercè Sala de l’estació de Diagonal, però sempre val la pena impregnar-se de nou d’aquest relat de progrés i civilització. Parlo amb José Vicente Muñoz, històric polític del PSC –va ser tinent d’alcalde d’Hospitalet i diputat al Congrés–, que després de 25 anys de política ha tornat a la seva feina de l’ànima: el metro. Ara treballa a Relacions Institucionals de TMB i està contentíssim d’explicar-me que iniciatives com la d’avui són molt importants per a la institució.

Veig també un grup de quatre amics amb vestits d’època. Són els Modernistes de Badalona, uns fanàtics d’aquells temps i de la recuperació del passat a partir de fotos i documents històrics. No és fàcil –m’expliquen– recrear la vestimenta del 1924, ja que era el moment del Modernisme tardà i ja en ple període d’entreguerres. Es van treure les cotilles i les faldilles es van escurçar. És just l’esclat fulgurant de Coco Chanel.

A les 00.18 passa l’últim metro i fa el característic toc de botzina que avisa que és el punt final del dia. És el moment dels vigilants, que passen revista a totes les estacions per comprovar que no hi ha cap afectació fora del normal i que ningú s’hi ha quedat tancat. Aquests dies s’han extremat les precaucions degut a la desagradable alerta contra el jihadisme. Poca estona després arriba el metro antic. L’interior conserva els seients ben entapissats i totes les peces originals: els botons d’obrir i tancar les portes, el timbre d’emergència i els agafadors.

És un miracle que s’hagin conservat fins avui en dia. TMB els guarda al Triangle, les seves cotxeres de Sant Andreu. Són tres peces supervivents de les primeres 20 que es van posar en marxa el 1924. En contra del que es pugui pensar, aquest model va tenir molta vida: va estar en circulació fins al 24 de desembre del 1987, seixanta-tres anys de vida. El Xavier m’explica que al llarg dels anys va experimentar canvis en el color dels seients, el material del sostre i la il·luminació, que a principis dels setanta va passar de tenir unes làmpares amb forma de tulipa model Belle Époque a uns funcionals fluorescents.

El viatge dura uns deu minuts. Passatgers emocionats i la sensació de ser dins un tros d’història. És emocionant estar al davant de tot i veure per la petita finestra com avancem pels túnels il·luminats i travessem les estacions desertes de la línia 2. Anem a uns 25 quilòmetres per hora. El maquinista manipula la vella palanca de conducció i a un li ve de gust pensar que al costat hi té un botó secret i que quan arribem a Sant Antoni, noranta anys s’hauran volatilitzat en una màgica pirueta.