Es confirma el segon cas al món de curació de la sida
El pacient de Londres fa més de dos anys i mig que no rep cap tractament
BarcelonaPrimer va ser el pacient de Berlín. Un trasplantament de precursors de cèl·lules sanguínies va curar-lo de la leucèmia que patia i, sorprenentment, va provocar la caiguda en picat del recompte de VIH fins a fer-lo indetectable. Dotze anys després es donava per curat de la sida. Fa un any es va informar d’un cas semblant en l’anomenat pacient de Londres. Avui, més de dos anys i mig després d’un trasplantament de medul·la òssia, un article publicat a la revista mèdica The Lancet confirma la seva curació funcional. En el mateix text, l’equip d’investigadors, coordinat per Javier Martínez-Picado, de l’Institut de Recerca de la Sida (IrsiCaixa), confirma també un tercer cas en remissió des de fa 14 mesos. És el pacient de Düsseldorf. Cap d’ells rep tractament antiretroviral. La confirmació obre la porta a mirar de replicar la tecnologia emprada a altres pacients amb VIH.
“El primer cas no va ser sort”, afirma Martínez-Picado. “Existia una raó i l’estem confirmant en altres pacients”. En efecte, en els tres casos es va practicar un trasplantament de cèl·lules mare sanguínies i en tots ells el recompte viral és pràcticament zero. No s’han trobat virus als teixits que actuen com a reservori del VIH. Tampoc no es detecten anticossos específics ni les cèl·lules citotòxiques que indicarien que el sistema immunològic està activat contra el VIH. Només s’identifiquen virus defectius –incomplets i incapaços de reproduir la infecció– als ganglis limfàtics. Cap dels tres rep tractament antiretroviral.
Però de la mateixa manera que en el primer cas s’ignorava el perquè de la sorprenent remissió, en els dos casos posteriors s’ha pogut afinar moltíssim: tant el donant de medul·la com el receptor tenen un gen inactivat, el CCR5. Aquest gen és el responsable de generar uns receptors de membrana que faciliten l’entrada del VIH a les cèl·lules. És a dir, actua com a porta d’entrada de la infecció i fa possible així el desenvolupament de la malaltia. Si el gen està inactivat, la porta està tancada i el VIH no pot infectar.
Certament, com explica Martínez-Picado, el CCR5 no és l'única porta d’entrada, sinó que també hi ha els receptors CD4. Però passa que en el 90% de les infeccions primàries per contagi directe el CCR5 està actiu: la porta està oberta de bat a bat. Fins a 40 trasplantaments seguint els mateixos criteris coordinats des de Scistem, el consorci europeu format per una vintena de centres liderat per la Universitat d’Utrecht i IrsiCaixa i del qual Martínez-Picado és un dels coordinadors, ajudaran a verificar si aquest plantejament és correcte o no. Dels 40 casos, 28 segueixen vius. I d’aquests 28, 18 fa més d’un any que estan en seguiment. No s'espera que es resultats arribin abans de dos anys.
Proposta terapèutica
El temps que pugui passar abans no arribi la confirmació no serà cap obstacle per anar avançant en el que podria ser una proposta terapèutica que, amb totes les prevencions, podria arribar a ser universal, i per a la qual ja hi ha diverses iniciatives a tot el món seguint aquest mateix camí.
En primer lloc, es pretén confirmar si és possible i igual d’efectiu que els trasplantaments siguin del mateix pacient (autòleg) o si bé cal que sigui sempre d'un donant (al·logènic). En el primer cas s’evitarien riscos derivats d’un eventual rebuig i es faria innecessària l’existència d’una base de dades de possibles donants.
La segona gran línia d’estudi actualment en marxa en diversos centres de tot el món és intentar alguna estratègia de teràpia gènica amb l’objectiu d’induir el bloqueig del gen CCR5 o, el que seria el mateix, mirar de tancar la porta a la infecció. És el que l’expert anomena “eines de futur”.
En aquest cas el que es vol intentar és introduir la càrrega genètica que caldria a les cèl·lules per tenir els receptors del gen CCR5 bloquejat. L’objectiu és que les cèl·lules “noves” substitueixin progressivament les pròpies del pacient, de manera que el VIH vegi com el seu principal punt d’accés queda tancat. La tècnica s’està provant ja en primats no humans amb resultats parcials satisfactoris, segons Martínez-Picado. En algun centre, del qual s’ha volgut preservar la identificació, s’està practicant aquesta aproximació experimental en humans. Es desconeix de moment si amb bons o mals resultats.
