Dia Internacional del Supervivent per Suïcidi
Societat  /  Salut 18/11/2022

"Durant nou anys vaig tenir congelat el dol pel suïcidi del meu pare"

La teràpia psicològica i parlar-ne ajuda els familiars a superar una mort traumàtica

3 min
Júlia Junqueras asseguda en un banc del barri de Gràcia.

BarcelonaJúlia Junqueras va trigar nou anys a afrontar el suïcidi del seu pare, un dia de novembre del 2012. A fer el dol i poder convertir aquella ràbia inicial de "per què ens has abandonat?" en l'acceptació que el suïcidi no és un fet voluntari. "Al principi em deia a mi mateixa que havia estat un accident", explica aquesta infermera de Figueres de 28 anys. S'ho deia com una via d'autoprotecció, perquè no sempre és fàcil d'entendre com un progenitor, la persona que t'ha donat la vida i que se suposa que t'ha de protegir, posa fi a tot d'una manera tan traumàtica.

Durant aquests primers nou anys, Junqueras va seguir amb els seus estudis i les seves rutines pròpies d'una jove de 18 anys, animada també per la mare, que li deia que la vida continuava. A casa –explica– la mort del pare es parlava, la seva figura sempre hi ha estat present i l'han recordat com un home vital i alegre, a qui una forta depressió va ensorrar. Més tard, la noia es va assabentar que el pare havia fet algun altre intent, tot i que ningú –ni la família ni tampoc els psiquiatres– van pensar mai que ho acabaria fent. "Ja li passarà, ens dèiem", comenta Junqueras, i en aquest punt, com fan els experts, assenyala que no es poden minimitzar els indicis ni tampoc banalitzar els trastorns mentals, com fa la societat, que "normalitza que qualsevol digui que està fatal i es tirarà per la finestra" .

Cada any Catalunya registra mig miler de suïcidis, que en un 80% dels casos corresponen a homes, tot i que les dones són les que fan més conductes suïcides. Aquest tipus de mort traumàtica deixa en familiars i amistats una profunda ferida, i els fa sentir "qüestionats" perquè sovint els envaeix el sentiment de "culpa", el ressentiment per no haver fet prou per evitar-ho, constata Darío Nogués, que arran del suïcidi de la seva mare va crear amb altres supervivents –persones que han perdut éssers estimats per suïcidi– l'associació APSAS, amb la qual tracten de sensibilitzar la societat. Sovint també els que es queden s'han de saber perdonar, i això és un exercici dolorós perquè, com diu Nogués, "s'ha de treballar i un s'ha d'obrir al dolor". En el seu cas, va aconseguir "empatitzar amb el patiment" de la seva mare fins a assimilar la pèrdua.

En el cas de Junqueras, aquesta assimilació no la va fer a través de l'autoperdó, perquè, per sort, a casa seva mai van tenir sentiment de culpa. Però una de les coses que més li dolien era què pensaria la gent del seu pare, perquè, admet, segurament ella mateixa el jutjava sense ser-ne del tot conscient. "Havia congelat el dol", il·lustra.

Fa poc més d'un any, la mare i la germana petita la van convèncer perquè anés a la psicòloga, i en aquest temps afirma que ha pogut entendre que el suïcidi del seu pare va ser "un acte d'amor" cap a la família, ja que era incapaç de suportar que haguessin de conviure amb una persona que no se sentia a l'altura. "Aquest any ha sigut alliberador, perquè s'ha acabat la ràbia i penso que ja només em queda trobar-lo a faltar", admet satisfeta. 

La teràpia de grup

En paral·lel a la teràpia individual, n'ha seguit una altra de grup a l'Associació Després del Suïcidi. "És el millor que he fet –s'esplaia–. M'han donat eines per surfejar les onades de dolor i de pensament, i he aconseguit legitimar la mort del meu pare". Ha entès, detalla, que un suïcidi mai és una decisió raonada i, per tant, no és voluntària, perquè els suïcides "no són ells, sinó que són la seva malaltia". A teràpia hi ha trobat gent que pateix per la pèrdua –sigui de la parella, d'un fill o d'un progenitor–, i tot i que en cada cas el dol és diferent, comparteixen experiències i eines per poder superar-ho.

Una dècada després del suïcidi, Junqueras és una convençuda que parlar-ne és una de les millors maneres de prevenció . Nogués, un activista de més llarga durada, apunta que encara persisteixen el tabú i l'estigma relacionat amb la vergonya per un familiar suïcida, perquè el supervivent se sent "confrontat" al seu entorn. 

En el cas de la jove infermera, el seu cercle més íntim sí que sabia que el seu pare es va suïcidar, però no els companys de l'hospital on treballa. "Parlo aquí perquè vull que la gent sàpiga que el meu pare, el Josep Maria, era un home extraordinari, feliç i estimat, i vull trencar l'estereotip que només se suïciden els pobres". De fet, no hi ha ni un perfil únic ni una única causa que porti una persona suïcidar-se. I per això conclou: "El gran error és preguntar per què et vols suïcidar si ho tens tot".

On demanar ajuda?
  • Codi Risc Suïcidi de la Generalitat 061
  • Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48 | 682 900 500 717 003 717 (específic per a crisis)
  • Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi 652 873 826
  • Ajuntament de Barcelona 900 925 555
  • APSAS 699 86 11 64
  • Després del Suïcidi Telèfon: 662 545 199 WhatsApp: 666 640 665
stats