Silencis i cicatrius: històries d'abusos que necessiten ser explicades

La Mar i les germanes Guasch han autoeditat dos llibres per trencar el tabú sobre la violència sexual

4 min
Les germanes Núria i Roser Guasch, amb una còpia del seu llibre autoeditat "Cicatrius, relats d’històries silenciades"

BarcelonaLa Bel Olid va tardar set anys perquè algú li publiqués el conte Crida ben fort, Estela. I no va ser cap editorial catalana. Li van publicar l’any 2009 a Mèxic. "Cap editor s’atrevia amb un llibre sobre aquest tema", explica l’escriptora. I aquest tema prohibitiu eren els abusos sexuals infantils.

Fins fa ben poc, aquesta era una qüestió pràcticament tabú al nostre país. Però, de mica en mica, tot i que encara costa i la majoria dels casos segueixen silenciats, els abusos que pateixen els infants –també adolescents i adults– s’han començat a abordar tant familiarment com públicament. El temps d'omertà llangueix, les pors s'esvaeixen. Fins i tot, malgrat que segueix havent-hi moltes reticències, molta gent s'envalenteix a denunciar: l'any 2012 a Catalunya es van presentar 683 denúncies per abusos, 620 per agressions sexuals i 38 per assetjament, mentre que el 2019, l'any abans de la pandèmia, van ser 1.772, 992 i 70, respectivament.

Referents que fan el pas

El pianista James Rhodes va publicar l’any 2014 Instrumental, en què explica els abusos que va patir de petit i com la música el va salvar. Recentment, França s’ha vist sacsejada per les històries de Vanessa Springora –El consentiment– i Camille Kouchner –La familia grande–. En el primer l’autora reflexiona sobre els abusos que l’escriptor Gabriel Matzneff va cometre quan ella era una nena. En el segon, el focus se situa sobre el polític i assagista Olivier Duhamel, que va abusar del germà de Kouchner.

La pintora Paula Bonet també tracta els abusos patits de joventut a L’anguila, en una història plena de detalls autobiogràfics. Fora de la literatura, la dramaturga Bàrbara Mestanza aborda a Sucia l’agressió sexual que va patir fa uns anys a Madrid. Joan Reig, bateria d'Els Pets, va convertir en cançó primer –Corvus– i després ho va explicar obertament com va patir els abusos del rector de Constantí. Testimonis que se sumen a l’onada del Me Too, que va aflorar als Estats Units, i a les investigacions periodístiques que treuen a la llum cada vegada més casos. Com més se’n parla més persones decideixen fer un pas endavant.

Necessitat d'explicar-ho

Fins al punt d’autoeditar llibres per explicar els abusos sexuals patits. La Mar Moleón ho ha fet amb La voz escondida en el silencio, oen què narra la seva pròpia història sense embuts, explicant com el seu pare va abusar d’ella fins als 15 anys. "Se suposa que has d’odiar el teu assetjador, però a la vegada has d’estimar el teu pare per naturalesa. Com collons es gestiona això?", es pregunta al llibre, del qual ha imprès 500 còpies. Van ser molts anys de silenci. Quan va intentar compartir-ho van dubtar d’ella. "No t’ho hauràs imaginat?", va preguntar-li el que llavors era el seu marit i amb qui, per sort, van tenir al cap d’uns anys una conversa sanadora. El seu pare va morir i, en lloc de sentir alleujament, la Mar va experimentar novament la "culpa" i la "vergonya" que sempre l’acompanyaven. "L’assetjador em preguntava si sentia plaer quan em tocava i això destrossava el meu cor de pur dolor i culpa, perquè en ocasions la meva resposta silenciosa era «sí»", reflexiona; un punt sobre el qual alerta el psicòleg de la Fundació Vicki Bernadet Lluís Escala. No es pot culpabilitzar mai l’infant. "En un primer moment hi ha la seducció de l’adult a l’infant, que aquest entén com a estima. L’abusador s’aprofita d’aquest desig i, un cop seduït, es pot permetre la interacció sexual. L’abús es torna una forma de reconeixement", argumenta Escala.

Quan la Mar va escoltar una amiga explicant la seva experiència a la ràdio, va començar el canvi. Ho va poder dir a la seva pròpia mare. Als fills. Va poder fer el pas del "sobreviure" al "viure". I va decidir escriure la seva història. "Tenint en compte que el meu propòsit amb aquest llibre és ajudar a persones que han passat per situacions similars a aconseguir una vida plena i en pau, vaig pensar que seria més fàcil poder-hi arribar de tu a tu, d'ànima sanada a ànima ferida", argumenta.

Mar Moleón.

21 relats

Ben diferent és Cicatrius, relats d’històries silenciades, el llibre que han autoeditat –n'han fet 300 exemplars– la Roser i la Núria Guasch. Es tracta d’una combinació de relats ficcionats però basats en històries reals d’elles dues i altres persones que els les han compartit. Són relats narratius, lírics i dramàtics, 21 històries per mirar a la cara a "aquesta violència execrable", amb un to "positiu" però sense oblidar que "trencar el silenci i no tenir credibilitat genera una desprotecció que com a societat no ens podem permetre". El 2019 la Roser es va trobar a l’hospital el seu oncle. Va quedar-se paralitzada, va veure que havia de fer alguna cosa. Aquell home havia abusat d’ella i la seva germana de petites, fins que als 18 anys la Núria va dir-ho als pares i "el monstre" va desaparèixer de les seves vides. Però la cicatriu hi seguia sent. "Aquest llibre neix de la necessitat de no callar. Tenim cicatrius que encara notem", relata la Roser.

"És diferent tenir una cicatriu que una ferida. Una cicatriu és un record d’una ferida que ja no hi és. Hi segueix, però més sanat. No fa el mateix mal que la ferida", explica Escala sobre el títol de l’obra escollida per aquestes dues lleidatanes que han bolcat en aquest projecte una part dels seus estalvis. "Podríem haver pagat a un psicòleg, però vam triar un llibre", resumeix la Roser.

Tant per a la Mar com per a les dues germanes escriure forma part del procés de curació. Volen ajudar altres persones perquè puguin trobar eines quan llegeixin els llibres, però alhora sanar el dolor que van patir de petites. Un dolor que afecta molts menors: el 20% pateixen abusos, la majoria en l’entorn més pròxim. "El monstre és a casa. S’ha de creure i escoltar l’infant, donar-li veu", rebla Escala. "L’escriptura permet apropiar-te de la història. Una persona em va fer mal, em va col·locar com a objecte, i escrivint-ho passo a ser subjecte", resumeix el psicòleg per explicar la necessitat de publicar aquests llibres.

stats