“La meva dona no es mereixia aquella mort: ningú ha de morir sol”

El Joan denuncia la situació que es va viure als geriàtrics i que va condemnar milers d’ancians

El Joan Oller amb un retrat de la Maria Rosa al fons / CRISTINA CALDERER

"Sóc en Joan Oller Badia. Vaig néixer i visc a Barcelona. Sóc vidu des del 18 d’abril passat, a conseqüència de la pandèmia. La meva estimada esposa, la finada Maria Rosa, i jo teníem la mateixa edat: 85 anys".

Així arrenca la carta que Joan Oller va fer arribar a l’ARA la setmana passada, una carta que va tardar gairebé mig any a escriure. És un testimoni dur i colpidor d’una situació que es va repetir en moltes famílies de tot Catalunya durant la primera onada del covid-19. "La meva esposa, igual que centenars i centenars d’interns en centres geriàtrics, va ser sacrificada pel delicte de tenir més anys que els altres". A Espanya es calcula que van arribar a morir més de 20.000 persones que vivien en residències durant els primers mesos de la pandèmia.

Escrit que Joan Oller va escriure durant mig any després de la mort de la seva dona

L’últim dia que la va veure va ser el 16 de març. El dia que els geriàtrics tancaven. Un mes després, el 18 d’abril, la Maria Rosa moria sola a l’Hospital de Barcelona, on va arribar d’urgència des d'una residència del Poblenou. Només la filla la va poder acompanyar una estona abans de morir. El Joan, el marit amb qui havien compartit més de 67 anys, no se'n va poder acomiadar.

Falta d’informació

Tot va arrencar al gener, quan a ell li van detectar un tumor al pulmó. Com que havia de fer tractament i la seva dona patia des de feia tres anys una malaltia neurològica, el 14 de febrer la van ingressar en un geriàtric mentre durés la quimioteràpia. Als matins l’anava a visitar i sortien a passejar pel barri. Fins que el 16 de març tot es va aturar. La Generalitat va tancar les residències i els tombs per la rambla del Poblenou es van acabar: tot el contacte amb ella era a través del personal del centre. El 25 de març, el dia que la Maria Rosa feia 85 anys, el Joan va detectar que alguna cosa no anava bé. Li van fer un vídeo en què ella apareixia hermètica, amb un fil de veu, sense el somriure que "sempre tenia als llavis". La cuidadora el va tranquil·litzar. "Sempre que els filmem es posen nerviosos. Però ella està bé".

Malgrat aquelles paraules, el Joan continuava sense veure-la bé. Així, el 7 d’abril va decidir contractar un laboratori per fer una PCR a la seva dona. Si tot anava bé, tenia decidit emportar-se-la a casa. Va donar positiu. Al centre li van dir que es trobava bé i van atribuir el positiu a "unes dècimes de febre durant un parell de dies" que havia tingut unes setmanes abans. Unes dècimes de les quals el centre diu que va informar, tot i que la família assegura que no se’ls va comunicar fins que va sortir el positiu. De fet, la Maria Rosa havia estat a 38 el dia 30 de març, però la família sosté que mai ho va saber, fins ara.

Impotent de no poder parlar amb ella ni acompanyar-la en un moment tan dur, el Joan va decidir contactar amb l’Hospital de Barcelona per si podien ingressar-la. Era impossible. Quan li van preguntar com es trobava, va haver de traslladar les paraules que li havien transmès des de la residència i li van dir que "no podien destinar un llit a una persona que no tenia febre".

Durant aquells dies la residència va anar perdent personal. El metge que l’atenia també va rebre la baixa. "L’equip que cuidava els interns estava dedicat a les més elementals missions, com donar el menjar, fer canvis de roba, posar els interns a dormir... Aquests centres no estaven, ni estan, preparats per resoldre problemes mèdics", assenyala el Joan, que lamenta sobretot la falta d’informació rebuda. La direcció del geriàtric assegura que mai es va amagar res: cada dia s'escrivia un correu a totes les famílies i van parlar amb els familiars de la Maria Rosa cinc cops en deu dies. La Dolors, la filla, té quatre correus diferents, el primer de l’1 d’abril. Les converses sempre van ser perquè "nosaltres hi trucàvem", assegura.

Una setmana després de la PCR l’angoixa creixia. Al Joan li van cancel·lar dues videotrucades, feia una setmana que intentava veure sense èxit la Maria Rosa i quan va trucar al centre, el 16 d’abril a la tarda, li van dir que anaven superats, que no donaven a l’abast amb les peticions de totes les famílies, però que ella no havia tingut febre i es trobava molt millor. "Ara mateix acaba de berenar esplèndidament. Vostè no pateixi". Unes paraules que van ressonar al cap del Joan l’endemà al matí, quan la seva filla li va trucar des de l’hospital per dir-li que la Maria Rosa estava ingressada. "Pare, no hi ha cap possibilitat de salvar-la. L’han portat massa tard. La mare ens deixa. No cal que vinguis, no la podràs veure".

La Maria Rosa hi va arribar d’urgència amb una insuficiència renal aguda, una insuficiència respiratòria i una deshidratació severa. Al cap de poques hores moria. "Ningú es mereix morir sol", diu el Joan, recordant la promesa que li havia fet a ella un mes abans. Li havia escrit una carta explicant que hi havia un virus dolent i que quan desaparegués, tornaria a casa per estar junts. "Tinc por que es pensés que l’havia abandonat", diu. La família no entén com el dia anterior a la tarda ella estava bé –"acaba de berenar esplèndidament"– i al cap de poques hores entrava amb una hidratació severa a l’hospital, a punt d’expirar. Els més ancians "van perdre la possibilitat de sobreviure: se’ls va condemnar i ningú té dret a decidir a qui pertoca viure o morir", relata ell. "Hi havia persones grans sense símptomes i, en poques hores, tenien febre i desaturaven, amb un desenllaç molt ràpid", reblen des del geriàtric, que és investigat per la via penal per la Fiscalia arran de la seva actuació durant la primera onada de la pandèmia i té obert un expedient a nivell civil en què la mateixa Fiscalia fa un seguiment de la gestió de la crisi.

Carta a l'ARA de Joan Oller

Posar-ho sobre paper

Pocs dies després de la mort el Joan va començar a escriure la carta. L’ha refet centenars de cops. Primer a mà, després amb una vella màquina d’escriure. En aquestes línies lamenta la PCR que li va fer per iniciativa pròpia perquè va impedir endur-se-la a casa i va fer que ella passés a integrar el grup de residents aïllats que tenien un final marcat: "No sé si mai podrà perdonar-me".

"Si no hagués tingut això del pulmó, ella no hauria mort, es va contagiar allà i no van fer res", lamenta el Joan, envoltat de fotografies d’ella –n’hi ha gairebé una desena al menjador–. "La Maria Rosa, la nostra Maria Rosa, no era mereixedora de patir aquella mort. I, com ella, els milers de persones que van tenir el mateix trist final. Van ser massa persones que van perdre la vida, d’una manera absurda, fins i tot negant-los-hi cap tipus d’assistència en els darrers moments de les seves vides, d’una manera premeditada i perversa", conclou la carta, assenyalant els errors d’un sistema –que sobrepassa els geriàtrics– que va condemnar milers de persones.

Llegeix la carta a l'ARA que acompanyava l'escrit sobre la mort de la Maria Rosa