PANDÈMIA

Els temporers de Lleida dormen al carrer malgrat el coronavirus

“Les ETT se’n renten les mans i els agricultors també perquè no fan les contractacions”

El Suleiman està assegut a l’ombra en un banc de la plaça del Toll d’Alcarràs, un poble de poc més de 9.000 habitants situat a uns 15 quilòmetres de Lleida. És mitja tarda, fa un sol de justícia i s’agraeix trobar un lloc fresc. Al seu costat hi té una motxilla gran, d’aquelles que es fan servir quan vas d’acampada a la muntanya, i porta una mascareta que es posa a la barbeta cada vegada que vol parlar. Diu que té 20 anys -encara que qualsevol diria que en té menys, perquè té una cara absolutament de nen-, que és originari de Guinea Bissau i que ha vingut, com tants altres, a treballar al camp. I ja no pot continuar explicant res més, perquè de sobte mitja dotzena d’agents irrompen a la plaça.

“Documentació! Documentació!”, criden els policies amb males maneres als que som allà. O més ben dit, a tots menys a mi, que soc l’única blanca. “¿M’ensenyes la documentació o te l’he de treure jo de la butxaca?”, increpa un agent dels Mossos d’Esquadra a un dels immigrants. N’hi ha una desena, en total. Tots porten mascareta i mantenen la distància de seguretat. Això sí, un d’ells també carrega una bossa i una manta. Els altres simplement són allà, a l’ombra.

Controls de la policia

Un dels mossos m’aclareix que estan duent a terme “un control d’estrangeria a petició dels alcaldes del Segrià” i que en fan un al matí i un altre a la tarda. Es nota, perquè els immigrants no semblen immutar-se davant del gran desplegament policial: hi ha dos agents dels Mossos d’Esquadra, dos de la Policia Local, un parell de la Policia Nacional i al cap d’una estona se n’hi afegeixen dos més del cos estatal. Demanen la documentació als immigrants un per un, els recorden que estan en situació irregular i que han de marxar d’Espanya. Res més.

Cada any milers d’immigrants van al Segrià per treballar en la recollida de la fruita i cada any passa el mateix: centenars de persones acaben dormint al carrer, malvivint de qualsevol manera i treballant en condicions pèssimes. Tot per aconseguir uns ingressos. I aquest any es torna a repetir, però amb el problema afegit del coronavirus. Així que els immigrants que no semblaven preocupar a ningú ara preocupen a tothom. Pel bé de la nostra salut pública, esclar. A més, durant les últimes setmanes s’ha repetit per activa i per passiva que faltaven temporers al camp a causa del tancament de les fronteres pel covid-19. Així que centenars d’immigrants ja han començat a arribar al Segrià i es preveu que n’hi arribin moltíssims més.

Viatjar malgrat el coronavirus

El Moussa és un dels que acaben d’arribar, saltant-se regions sanitàries, províncies i tot el li que ha calgut. La suposada restricció de moviments a causa del coronavirus no sembla haver sigut un impediment. És originari de Mali i està al volant d’una furgoneta blanca aparcada al voral de la carretera N-II, que travessa Alcarràs de punta a punta. Diu que ell es dedica a això, a anar d’una banda a l’altra d’Espanya treballant al camp, que té papers i que en només dos dies ja ha trobat feina al Segrià. En canvi, el que no ha trobat de moment és allotjament.

“He trucat almenys a deu agències i totes em diuen que no tenen cases per a temporers”, lamenta l’home. L’empresa de treball temporal (ETT) que l’ha contractat tampoc li ha ofert cap lloc on dormir, tot i que el conveni col·lectiu agropecuari de Catalunya diu textualment que s’ha d’oferir allotjament als temporers el domicili habitual dels quals estigui a més de 75 quilòmetres del lloc de feina. “Hem vingut sis persones, així que de moment dormirem aquí, a la furgoneta”, comenta el Moussa resignat, tot i que no es mostra excessivament preocupat. Es nota que hi està acostumat.

Gemma Casal, de la plataforma Fruita amb Justícia Social -que aglutina diverses associacions i que, com el seu nom indica, defensa els drets laborals dels temporers-, es queixa que aquí tothom se’n renta les mans: “Les ETT es justifiquen dient que actuen com a mediadores entre els empresaris i els treballadors i que, en conseqüència, no s’han d’encarregar de l’allotjament. I els agricultors s’escuden dient que ells no són els que fan les contractacions”.

Contactat per telèfon, el president d’Asaja -una de les principals associacions d’agricultors i empresaris agraris de Lleida-, Pere Roqué, argumenta que ells també tenen problemes per trobar pisos de lloguer per a només tres mesos i que no poden instal·lar cases prefabricades a les seves terres per allotjar els temporers perquè abans caldria modificar la llei de l’Horta de Lleida. A més, justifica: “Les persones que dormen al carrer no tenen feina, n’estan buscant. I moltes no tenen la documentació en regla”. En definitiva, que tampoc se les podria contractar formalment. I si algú els oferís feina, seria en negre i, en conseqüència, no tindria per què complir ni lleis ni convenis.

Lleida és la ciutat que concentra més immigrants que busquen feina al camp. Perquè és on són la majoria de les ETT, els sindicats agraris -que també tenen borses de treball-, l’oficina del SOC (el Servei d’Ocupació de Catalunya) i la principal estació d’autobusos, des de la qual es pot viatjar a altres municipis. De fet, al centre històric els immigrants hi han establert una mena de campament. Però això tampoc és res nou: passa cada any.

El centre històric de Lleida és, perquè ho entenguem els que som de Barcelona, una mena de barri del Raval de la capital catalana: carrers estrets i multiculturalitat. Els immigrants es concentren sobretot a la denominada Casa de Fusta, un equipament municipal que disposa d’una espècie de porxo elevat i recobert de fusta que els serveix de refugi.

Dijous al vespre allà hi havia, si fa no fa i sense exagerar, un centenar de persones. I la majoria sense mascaretes ni distàncies de seguretat. I també un munt de maletes i bosses amuntegades i un gran enrenou. Preguntessis a qui preguntessis, la majoria d’immigrants contestaven que portaven dies allà, que estaven buscant feina i que no tenien papers. Encara que hi havia alguna excepció.

Per exemple, el Malik, del Senegal, que estava estirat sobre un cartró a terra i que sí que tenia feina: havia treballat tot el dia recollint nectarines i l’únic que havia menjat era un entrepà que havia comprat en un supermercat. Segons deia, a ell ningú li ha ofert cap allotjament. De fet, ni tan sols s’ha atrevit a preguntar quant li pagaran per hora. De moment amb treballar en té prou.

Molts dels immigrants que busquen feina a Lleida són del Senegal. Nogay Ndiaye, que és vocal de l’Associació de Senegalesos de Lleida i que dijous era al centre històric intentant ajudar els seus compatriotes, aclareix que molts dels que no tenen papers acaben trobant feina al camp. “Si no fos així no vindrien. La recollida de la fruita funciona per pics. Tot d’una es necessita un munt de temporers i donen feina a qui sigui”, justifica. De fet, conduint per les carreteres del Segrià només es veuen camps i més camps de fruita i cooperatives i més cooperatives agràries amb centenars de caixes apilades preparades per a la collita. De mans se’n necessiten, sens dubte.

Allotjament municipal

L’Ajuntament de Lleida té previst obrir dilluns el pavelló 3 de la Fira de la ciutat per allotjar-hi 150 temporers. Segons fonts municipals, no posaran condicions als immigrants que hi vulguin dormir: ni si tenen papers o no, ni si tenen feina o no, encara que si no treballen només podran allotjar-s’hi un nombre limitat de dies. Hi haurà servei de dutxes i bugaderia i també un menjador. I es prendrà la temperatura a tothom abans d’entrar-hi.

Per la seva banda, el departament de Treball de la Generalitat destinarà 10,5 milions d’euros per donar suport als ajuntaments i als consells comarcals de la zona, però en accions destinades a la prevenció del coronavirus davant l’arribada de milers de temporers i l’aïllament de possibles casos.

El fons del problema

“Per què les administracions han de pagar l’allotjament i el menjar dels temporers? Això ho hauria de fer la patronal”, es queixa Gemma Casal, de la plataforma Fruita amb Justícia Social. Ndiaye, de l’Associació de Senegalesos de Lleida, preveu que el pavelló habilitat per l’Ajuntament, que disposa de 150 places, quedarà petit en pocs dies: gairebé no ha començat encara la campanya agrària i ja hi ha un centenar d’immigrants als carrers de Lleida. I Roger Torres, president de la fundació Arrels Sant Ignasi, que és una altra de les entitats que s’han destacat en l’ajuda als temporers, recorda que cal anar al fons del problema: és necessari regularitzar de manera temporal els immigrants perquè puguin treballar amb contracte i així evitar els abusos dels empresaris.

Actualment és gairebé impossible que un immigrant que ha arribat a Espanya de manera irregular pugui aconseguir un permís de treball. Ha de demostrar que ha viscut tres anys a Espanya i després aconseguir un contracte de treball d’un any, de jornada completa, amb un sou superior al mínim interprofessional. Unes condicions que, tal com estan les coses i més ara amb el coronavirus, són difícils fins i tot per als que som d’aquí.