Els últims inquilins de les casernes de Sant Andreu: "Volem marxar. No aguantem més"

BarcelonaSón dues persones grans. Ell té 79 anys i ella, 76. Viuen en un dels dos edificis de les antigues casernes de Sant Andreu de Barcelona que continuen drets i que han de ser demolits, segons el planejament urbanístic. En concret, el que està situat al passeig Torras i Bages. És casa seva des de fa 44 anys. Es tracta d'un edifici de tres plantes i dotze pisos, amb columnes a l'entrada i porteria de terra de marbre, que en temps passats devia tenir un cert encant. El personal de les casernes vivia allà amb les seves famílies. Ara, en canvi, el bloc està abandonat. Tots els pisos estan buits. El matrimoni són els últims inquilins. “Volem marxar. No aguantem més”, asseguren. Però exigeixen que abans els paguin el que consideren que els toca per dret.

El Consorci de la Zona Franca va comprar els terrenys de les antigues casernes de Sant Andreu al ministeri de Defensa el 2004. Es tracta d'una zona immensa, equivalent a gairebé nou illes de l'Eixample. Aleshores totes les instal·lacions van ser enderrocades, excepte quatre blocs residencials on vivien un centenar de famílies. Segons l'acord de compravenda signat amb el ministeri de Defensa, i al qual ha tingut accés l’ARA, el Consorci s'havia d'encarregar de reallotjar o indemnitzar aquests veïns, però va tardar disset anys a construir dos blocs als quals traslladar-los. És a dir, fins al 2021 cap veí va ser reallotjat.

Va ser a partir d’aleshores que el Consorci va oferir un pis a aquest matrimoni gran. Però a la parella no li va agradar perquè no hi tocava el sol, així que va renunciar al reallotjament i va sol·licitar la indemnització. La compensació econòmica que els corresponia –que és de poc més de 100.000 euros– ja va ser fixada pel ministeri de Defensa abans de vendre els terrenys al Consorci, i notificada al matrimoni en un escrit amb data 31 d'octubre del 2003, que l'ARA també ha pogut veure. Els ancians, però, ara demanen que el Consorci els pagui “interessos de demora”, perquè consideren que la indemnització que els toca el 2024 no pot ser la mateixa que la del 2003. Han passat 21 anys.

Sense calefacció

“Abans, amb 100.000 euros, podies comprar un pis. Ara és impossible”, lamenta una de les filles del matrimoni. Segons diu, el Consorci només està disposat a pagar la indemnització als seus pares si renuncien per escrit als interessos de demora. “Hi tenim dret. Es volen quedar amb allò que és nostre”, es queixa l'home. La dona sospira mentre es cobreix les mans i les cames amb les faldilles d'una taula llitera. El Consorci ha canviat el cadenat d'accés a la caldera de l'immoble, així que tampoc poden encendre la calefacció. Ara se les apanyen amb un radiador elèctric. Ja han passat així dos hiverns.

El Consorci ha presentat una demanda civil contra el matrimoni perquè desallotgi l’habitatge. "No podem facilitar informació sobre aquest cas perquè hi ha un procediment judicial en marxa. Serà un tribunal el que decideixi", afegeixen fonts de la institució. Per la seva banda, l'Ajuntament de Barcelona tampoc s'hi ha pronunciat, malgrat que els dos ancians van presentar una instància al consistori el juliol passat per demanar que defensés els seus drets.

El cas de la Rosa

El replà està net, hi ha dues estores a terra i un test amb una planta. Contrasta amb la resta de l'edifici, que està completament abandonat i ple de coloms i porqueria. En una de les portes viu Rosa Tamara Hervás Jiménez amb les seves tres filles. A l'altra, no hi viu ningú, però la Rosa també hi ha posat una estora per donar una imatge de normalitat a una situació que no és normal.

La Rosa viu a l'altre bloc de les antigues casernes que ha de ser demolit, el del carrer Palomar, de sis plantes i 113 pisos. Va ocupar un habitatge el 2016, quan els veïns encara no havien estat reallotjats i l'edifici estava habitat, però s'ha quedat pràcticament sola des de fa més de tres anys. Ara viu ella amb les seves filles de sis, dotze i divuit anys, i dues parelles que han ocupat altres dos pisos.

Des de fora l'edifici té una imatge fantasmagòrica: intèrfons arrencats, persianes tortes i finestres tapiades. En canvi, la casa de la Rosa sembla un pis normal i corrent: ella mateixa ha pintat les parets, ha arreglat les esquerdes i l'ha moblat amb el que ha trobat al carrer o ha comprat de segona mà. Gràcies a gestions de la treballadora social, també té un comptador de la llum i de l’aigua.

Lloguer social

“Nosaltres també volem marxar, però ¿on anem?”, afirma la dona, de 37 anys, que està separada i cobra una prestació de renda garantida de 1.039 euros al mes. Amb això, diu, és impossible llogar un pis. “Estic disposada a pagar un lloguer social i la comunitat”, assegura. Ha treballat de tot: escombriaire, caixera, cuinera, netejadora... Ara està estudiant per ser auxiliar d'infermeria perquè espera que això li permeti trobar una feina amb un sou millor.

Fonts del Consorci confirmen que la dona es va mostrar disposada a pagar un lloguer social, i destaquen que li van oferir un pis de protecció oficial al barri de la Marina del Port, però que el va rebutjar. “El pis que m'oferien era a la Zona Franca. Com hi he d’anar? Les meves filles estan escolaritzades aquí, i no les vull tornar a canviar de col·legi perquè ja les he canviat dues vegades”, es justifica la dona. També diu que a Sant Andreu hi viu la seva mare, que li dona un cop de mà amb les nenes.

“Aquí fa pudor de colom”, es queixa la filla gran, la Kenia, mentre es tapa el nas amb dos dits. Els coloms han ocupat l’edifici. “Abans netejava amb salfumant, però ara ja no puc fer-hi res”, diu la Rosa, que també ha col·locat una reixeta a les finestres perquè no entrin al seu pis. La Kenia també té por que estranys ocupin la resta d'habitatges. Ja ho han intentat en més d'una ocasió. De fet, el Consorci ha tirat a terra els balcons d’alguns pisos perquè ningú hi pugi i un vigilant fa guàrdia a l’edifici dia i nit.