La universitat catalana, sota “la tempesta perfecta”

BarcelonaSi l’estat del sistema universitari català es pogués il·lustrar en un color dels semàfors seria el groc, en senyal d’alerta: si bé en trenta anys Catalunya ha passat de tenir tres universitats a tenir-ne 12 i s’ha convertit en una referència a nivell europeu, també és cert que hi ha factors que alerten d’“una tempesta perfecta” que pot arrasar tot el que s’ha aconseguit fins ara. Així ho van posar de manifest ahir en un debat sense precedents els diferents exconsellers del ram, que van reunir-se per primera vegada aprofitant la presentació del llibre Construint la Catalunya del coneixement (1985-2015), dirigit pel secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, Josep M. Vilalta.

“Mai en la història de Catalunya s’ha disposat d’un capital humà, social i d’unes capacitats científiques com les que ha assolit a començaments del segle XXI”, reivindica Vilalta en el llibre. Alguns factors clau de l’èxit han estat la continuïtat i consens de les polítiques en universitats i recerca tot i els canvis de Govern, l’obertura al món, la cooperació entre universitats o la creació de nous organismes més flexibles, com els centres Icrea. “El sistema universitari català està més obert al món i és més competitiu que el de la resta de l’Estat”, va manifestar Vilalta.

Però lluny de caure en el cofoisme, ahir tant l’autor del llibre com els exconsellers van voler assenyalar els riscos i amenaces del sistema. En la presentació i posterior debat, moderat per la directora de l’ARA, Esther Vera, es van assenyalar els problemes del model actual: la reducció dels recursos econòmics, l’excessiva burocratització, la falta d’autonomia dels centres, l’envelliment de les plantilles i la minsa innovació educativa que s’impulsa des de les universitats. “La universitat s’ha de repensar. Tot això pot provocar una tempesta perfecta. Cal fer una aposta a llarg termini, política i científica, i incrementar els recursos econòmics”, va advertir Vilalta.

Carles Solà, conseller entre el 2003 i el 2006, va lamentar l’increment de les taxes als estudiants i la substitució dels professors que es jubilen amb associats que no tenen garantida la permanència als centres. El seu successor, Manuel Balcells, va criticar que falti “visió estratègica de país en innovació” que converteixi tot el coneixement dels estudiants universitaris “en valor”. De fet, una de les preguntes del debat plantejava mesures per poder transferir aquest coneixement a la societat. Andreu Mas-Colell, conseller en dues etapes (2000-2003 i 2010-2016), va proposar “mirar i copiar” el que ja funciona en altres països, però va avisar que per fer-ho “caldrà contractar executius que cobrin més que els rectors”. I això, va alertar, xoca amb un dels principals esculls en el sector: “El perill mortal de les universitats és l’increment del control administratiu”.

Aquesta falta d’autonomia també va ser molt criticada per Jordi Baiget (2016-2017) i per Josep Huguet (2006-2010), que també va situar el dèficit fiscal que pateix Catalunya com a part del problema. Tots dos van posar deures als futurs consellers: Baiget va dir que una bona manera de traspassar el coneixement a la societat és impulsant la formació al llarg de la vida a través de les associacions d’exalumnes i Huguet va proposar transformar els models pedagògics a les universitats, aplicant metodologies innovadores als graus i màsters. “Hem de trencar l’esquema que un catedràtic fa una assignatura”, va dir.

En va prendre nota des de primera fila l’actual consellera, Àngels Chacón, que va reivindicar el Pacte per la Societat del Coneixement. Fent-se seves les paraules d’Huguet, va llançar un avís a navegants: “Hem de governar amb els recursos que disposem, no amb els que voldríem. No s’hi val fer comparatives amb estats europeus sense tenir en compte que patim dèficit fiscal”. Chacón també va recordar que el 58% de la inversió en recerca és privada i va animar-los a seguir participant en un sector que cada dia lluita per evitar el naufragi.