Societat 12/03/2021

La vida a la conca d'Òdena, un any després

L'ARA torna a parlar amb els mateixos anoiencs que van explicar com vivien els primers dies de confinament

5 min
Una ambulància, a les portes d'Urgències de l'Hospital d'Igualada, en una imatge d'arxiu

Avui fa 365 dies que el Govern va decretar el que fins aleshores era una mesura sense precedents a tot Espanya: el confinament de més de 60.000 persones a Igualada, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Òdena per aturar el brot de coronavirus. L'ARA es va posar en contacte amb alguns anoiencs perquè expliquessin com afrontaven el que només era un espòiler del que acabaria passant a tot el país. Deu dies després, vam tornar a contactar-hi i dues de les entrevistades havien perdut un familiar. Des d'aleshores, han mort més de 600 persones per covid-19 a la conca, que a poc a poc es recupera del sotrac emocional de ser el primer territori confinat per la pandèmia a l'Estat. Un any després, tornem a parlar amb alguns d'ells perquè facin balanç d'un any que ha canviat la vida de tothom.

Pia Prat, directora de 'La Veu de l'Anoia'

"Malgrat tot, estem feliços de treballar i tenir salut"

"Els primers mesos van ser una bogeria, un no parar, per informar constantment des de la web i les xarxes socials. Va ser angoixant i creuàvem els dits per seguir sent essencials i poder sortir cada setmana en paper. Hem viscut i hem vist que a moltes famílies els ha caigut a sobre una crisi immensa: molta gent s'ha quedat en ERTO, la gent està desmotivada i el jovent trist... Tinc la sort que els meus fills són positius. Un va haver de fer la selectivitat i per sort va treure bones notes i va poder estudiar el que volia i on volia, i és feliç dins les mancances de poder relacionar-se i poder fer vida d'universitari. I l'altre fill ha pogut anar a l'escola, però ha canviat de cicle i els seus companys i professors els ha conegut només amb mascareta. És molt trist, tot plegat. I jo amb les orelles ben dretes, a punt d'informar i de desmentir informacions falses que ens han arribat. Malgrat tot, estem feliços de poder treballar i tenir salut, perquè som conscients que moltes famílies d'Igualada, on tots ens coneixem, han perdut familiars. A La Veu seguim teletreballant: ens organitzem la feina una mica al gust, però trobem a faltar el caliu de la gent. Les videotrucades no són el mateix. Si les coses milloren i hi ha vacuna, esperem fer vida més normal i podem tornar a les oficines, però crec que res no tornarà a ser com abans. Serem més flexibles. Jo faria un clam perquè els polítics solucionin els horaris laborals, perquè compaginar feina i família es fonamental".

Matilde, viu a Igualada

"Ja no hi ha pressa per enterrar la mare"

La mare de la Matilde tenia Alzheimer i va morir en una residència pocs dies després de confinar la conca d'Òdena. "No hem pogut enterrar-la ni anar a buscar les cendres. Em queda la sensació que, com que no sentia la meva veu ni li feia abraçades, devia pensar que l’havia abandonat i devia dir: «Jo també marxo»”, deia aleshores.

"El confinament i la meva situació personal ha fet que aquest any hagi sigut molt complicat. Ella encara està a casa, esperant per pujar a Pont i poder-la enterrar. Ja no hi ha pressa. Vam pujar a Pont, però em van posar traves per fer la cerimònia a l'església o sigui que va tornar a Igualada amb mi, i aquí estem. Jo he tingut pocs contactes socials. Em vaig apuntar a alguna activitat al mes de setembre, però totes van tancar. He hagut d'adaptar-me a estar a casa: caminar, televisió, llegir, ordinador... I també anar a comprar. Ara estic esperançada amb la vacuna".

Laura, viu a Vilanova del Camí

"La vida s'ha quedat estancada"

"Aquest any ha passat molt ràpid. Ara farà també un any que ens va deixar la meva àvia. Va ser un doble cop. Ja ho hem paït i hem passat el dol, però crec que fins ara no hem arribat a tocar de peus a terra. Per a mi aquest any ha sigut una muntanya russa. L'estiu va ser bastant normal, vaig poder anar a Galícia i al País Basc... i ha estat després quan se'ns han retallat algunes llibertats, com no quedar més de sis persones, arribar a casa abans de les 22 h... Això és el que m'ha anat aixafant i fa que els d'ara siguin els pitjors moments per a mi, tot i que hi hagi la vacuna. A més, a nivell laboral vaig començar una feina nova el gener del 2020 en el món de la producció d'esdeveniments, un sector que ha quedat molt i molt tocat. Quan vaig començar pensava que un any després estaria formada i capacitada, però m'he quedat amb la sensació agredolça d'entrar al sector però no tenir aprenentatge ni experiència. A nivell social, ara ens trobem amb els amics i no tenim res a explicar-nos perquè la vida s'ha quedat estancada. Això ha provocat que em costi molt sortir de casa i quedar amb gent, però no per la por a la pandèmia, sinó per la dinàmica de negativisme que hi ha. La pandèmia també ha tingut coses positives, com que m'ha permès conèixer molt el territori i valorar-lo. He fet turisme a la meva comarca, a 25 minuts de casa, i va ser molt interessant. I també hem après a expressar més els sentiments amb els amics i les amigues: tots havíem de dir el què sentíem, perquè, si no, explotàvem".

Maria Sayavera, alcaldessa d'Òdena

"Notem un cansament generalitzat en la societat"

"La pandèmia ens ha afectat a tots per igual, però a nivell de conca d'Òdena, i ja no només a nivell sanitari, sinó a nivell emocional, crec que ens ha tocat de manera més colpidora. Un dels canvis pràctics que hi ha hagut a l'Ajuntament és el teletreball. Les reunions telemàtiques ens han permès evitar desplaçaments i ho agraeixo, perquè a vegades havíem d'anar fins a Barcelona per reunions de vint minuts i ara anem més al gra i són trobades més pràctiques i efectives. En el vessant més cultural i social de l'Ajuntament estem fent un esforç ingent per donar vida a la cultura, però se'ns fa molt difícil donar una via d'escapament a la gent, i ja notem un cansament generalitzat en la societat. En el meu cas particular, he intentat mantenir un contacte social amb el petit grup d'amics i família, que fins ara gairebé no valoràvem i hem vist que era molt important. Com a reflexió general i personal, al juny farem dos anys de mandat i sembla que en faci cinc!"

Coral Vázquez, regidora a l'Ajuntament de Montbui

"Hi ha hagut moments de molta tristor i impotència"

"Una muntanya russa d’emocions: des de la incertesa i la por dels primers dies, tant a nivell personal com a nivell polític, fins al dolor i la tristesa pels que morien. I després dels mesos d’estiu va arribar la tardor i els nous brots que vam haver de gestionar. Ha sigut un repte que ens hauria agradat no haver viscut, però ha sigut un aprenentatge: haver de prendre decisions importants o gestionar els brots als centres educatius no ha sigut gens fàcil. També hem après a viure d’una altra manera. Tots estem més sols, hem hagut de renunciar a veure amics i família perquè és una responsabilitat col·lectiva que poguem sortir d’aquesta situació. Hi ha hagut moments de molta tristor i d’impotència, sobretot els primers mesos, i ara m’agafo a qualsevol esperança, com la campanya de vacunació, per pensar que tot anirà millor i que ens en sortirem”.

Aitor Centelles, treballa a Ràdio Igualada

"Paro més atenció quan em trobo amb la família"

"Aquest any ens ha canviat la relació amb les nostres persones pròximes. Recordo molts dies sense veure els pares, la meva germana, els meus nebots. Això fa que quan ara ens trobem hi pari més atenció que abans. La feina, que molta gent ha perdut, en el meu cas s'ha mantingut. En general, faig un balanç positiu perquè ens n'estem sortint i ningú del meu entorn més pròxim ha rebut de valent, però, d'altra banda, estem cremats i cansats de la situació. Se'ns fa llarg a tots, però continuem sent responsables".

stats