UN ANY DEL 17-A

"Em vaig crear un mur i porto un any sense poder plorar"

L’Adriana, filla i germana de dues víctimes de la Rambla, va viure un calvari fins que les va localitzar i, com molts altres, és una víctima col·lateral del 17- A

Els atacs de la Rambla i Cambrils van impactar en centenars de persones. Les que van morir a mans dels terroristes i les que lluiten per superar les ferides, però també les que van presenciar els fets i els familiars i amics de tots ells. Són les altres víctimes, que no eren a la Rambla de Barcelona ni al passeig marítim de Cambrils, i per aquest motiu segurament no se’ls reconeixerà com a víctimes del 17-A, tot i que els atemptats també van impactar de ple en les seves vides. No tenen seqüeles físiques però, com els passa a molts dels treballadors que van viure de prop els fets o que hi van anar per ajudar, alguns en pateixen de psicològiques.

Els familiars de les persones mortes i ferides en els atacs de Barcelona i Cambrils asseguren que s’han sentit molt sols en tot aquest procés. Una d’aquestes persones és l’Adriana Martín, de 34 anys i de Sant Cugat del Vallès, que fa balanç de tot el que els ha passat aquest any. La tarda del 17 d’agost, explica, la va passar pendent del mòbil: “Sabia que la meva mare i la meva germana havien anat a Barcelona, i quan vaig veure les primeres imatges dels cossos per terra a la Rambla les vaig trucar”. Ni les trucades ni els whatsapps van obtenir resposta.

La germana de l’Adriana viu a Suècia, i justament el seu pare era allà per cuidar-li el gat i la casa. “D’aquella tarda tinc records en blanc, però al cap d’una estona d’haver alertat el pare ell em va enviar un whatsapp amb un vídeo de YouTube on apareixia la mare estirada davant d’un quiosc”. Les imatges van confirmar la sospita de l’Adriana, que no va saber trobar la seva germana en el vídeo; uns dies després veuria que la germana estava estirada al mosaic de Miró, on es va aturar la furgoneta. “En aquell moment em va calmar el meu marit i, tot i que soc molt sentimental, em vaig crear un mur”. Amb les imatges, l’Adriana va comunicar la seva situació a la Policia Local de Sant Cugat, tot i que això no va servir per localitzar la mare ni la germana: “No les trobaven. Era un caos”.

Al vespre va rebre una trucada. La mare era a l’UCI de l’Hospital del Mar i estava conscient. “Vaig parlar amb ella per telèfon i li vaig explicar que no em podia acostar a Barcelona perquè estava blindada”. Els familiars barcelonins van continuar buscant la germana hospital per hospital mentre creixia la desesperació. La mare els recordava que abans de l’atropellament havien fet fotos a les aquarel·les d’un quiosc de la Rambla. Però no va ser fins a la mitjanit que un cosí va trobar la germana a l’Hospital de Sant Pau: era a l’UCI en estat de coma. Una estona després, una patrulla de la Policia Local va portar l’Adriana fins a Barcelona.

“El pitjor moment” de tot el dia

Primer va visitar la mare, i passades les tres de la matinada va arribar al Sant Pau. “Em van dir que era al box u, però vaig obrir la porta i la vaig tancar, perquè aquella persona no era la meva germana”. Una infermera se li va acostar: “Pots entrar, pots tocar-la”. “És que no és la meva germana”, va respondre l’Adriana, però la infermera va insistir: “Sí que ho és”. “Va ser el pitjor moment, després d’estar tot el dia sense saber res d’ella. Estava intubada i lligada, amb la pelvis fracturada i una hemorràgia al fetge. El seu estat era crític”, explica.

"Necessitàvem facilitats, però quan demanàvem alguna cosa fins i tot s'escudaven en la situació política"

Adriana Martín Filla i germana de dues víctimes

Els dies següents tampoc van ser fàcils. El 18 d’agost el pare va tornar a Barcelona i va acompanyar-lo a veure la germana. “No vam rebre suport psicològic” els dies posteriors al 17-A, lamenta l’Adriana, que diu que l’única ajuda d’aquell moment va ser quan ella mateixa va consultar a un psicòleg de la Creu Roja quins detalls havia de donar a la família de l’estat de la germana. Encara no havien passat ni 48 hores de l’atemptat, i representants del ministeri de l’Interior van anar a l’Hospital del Mar: “No crec que fos el moment de donar la informació de víctimes del terrorisme, perquè te n’oblides i els papers que et donen no saps on els has deixat”.

Una supervivent de la Rambla: “El ministeri ens ha ignorat”

La germana va estar tres mesos al Sant Pau, i a la mare, que havia rebut l’alta dues setmanes després del 17-A, més tard la van operar a l’Hospital Mútua de Terrassa perquè una de les costelles fracturades li va perforar el pulmó, el diafragma i l’estómac, que se li va desplaçar. En tot aquest temps l’Adriana explica que el ministeri no els va ajudar: “Volíem facilitats, com ara l’aparcament als hospitals. Les despeses les pagàvem de la nostra butxaca, i quan demanaves alguna cosa fins i tot s’escudaven en la situació política de Catalunya”.

Després d’uns mesos de rehabilitació -“La recuperació va ser més ràpida perquè ella hi va posar de la seva part, no pels mitjans oferts”-, al gener la seva germana va tornar a Suècia, on s’ha reincorporat algunes hores a la feina, tot i que encara té mals d’esquena i de cap. “És un miracle que estigui viva”, assegura l’Adriana, perquè recorda que els metges van descartar la seva germana quan van fer el triatge dels ferits. “La van tapar i van socórrer altres persones amb més opcions de vida. Al cap d’una hora algú va veure que s’estava movent. La van intubar i la van portar a l’hospital: si no, ara ja no seria entre nosaltres”.

La seva mare, que s’havia jubilat poc abans de l’atemptat, s’ofega segons quina posició adopta: “No pot passar l’aspirador”. A l’Adriana també li han sorgit seqüeles, en el seu cas psicològiques. “El temps que vaig estar entre hospitals m’havia creat el mur per tirar endavant, però quan elles s’estaven recuperant em va venir la davallada. No dormia i em superava la situació, i a la feina un dia vaig tenir un atac d’ansietat”. Des de l’octubre està en tractament per un trastorn d’estrès posttraumàtic i rep suport psicològic. Gràcies a la Unitat d’Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT) ha arribat a la psicòloga Belén Tirado: “Porto gairebé un any sense poder plorar. En tinc ganes, però no em surt. La Belén em diu que no ho he de forçar, tot i que em vull treure aquest pes de sobre”.

Una supervivent de Cambrils: “Volia que em traguessin de la llista de víctimes perquè estava saturada”

La solitud de les víctimes

També des de fa un any, a l’Adriana li costa anar a la Rambla i a concentracions de gent, però ha decidit no participar en l’homenatge de la setmana que ve per la politització de l’acte. Retreu a l’Estat i a la Generalitat la falta de resposta, mentre que agraeix la predisposició a l’Ajuntament de Barcelona, a la UAVAT i, per exemple, a dos agents dels Mossos d’Esquadra, amb TIP 3.384 i 13.223, i a un de la policia de Sant Cugat, amb número de placa 84. Malgrat tot, lamenta la solitud que viuen les víctimes del terrorisme: “Mai t’ho imagines fins que et passa”.

“Hem tornat a Barcelona, és com si una part del pare hagués quedat aquí”