Clinc-clinc-clinc

Els acusen de fer un soroll molest, de representar amb poca traça una companyia que no els dóna uniforme ni credencials i dedicar-se a la venda ambulant d’una mercaderia sense un preu gaire definit. Són els repartidors de butà, un petit exèrcit de descamisats que pugen amb una bombona a les espatlles tota mena d’escales, amb ascensor i sense.

Quan jo era un infant portava el gas un camió de color taronja que conduïa el senyor Moreno, un gitano molt graciós que anava acompanyat de fills, cosins, nebots i familiars indefinits que cridaven per les voreres: “ Butano, butano!”, mentre picaven amb una vareta de ferro sobre les bombones. Era escoltar aquell senyal i de totes les finestres, les mestresses de casa treien el cap i feien el seu encàrrec. Aquella n’agafava per a ella i per a la seva veïna que era a comprar. La del quart donava més propina que la del primer i les àvies no en donaven (freqüent motiu de discussions). A vegades el camió tardava uns dies a passar i havíem d’anar a la ronda de Sant Antoni, cantonada amb la plaça del Pes de la Palla, a un gran edifici d’apartaments molt funcional i sobri, on hi havia les oficines d’una de les distribuïdores de la companyia. I ells ens asseguraven que aquella mateixa tarda ens portarien el preuat combustible per als nostres electrodomèstics.

La història del butà a casa nostra es remunta als anys trenta, quan el govern de la Segona República va autoritzar la inclusió d’aquest gas entre els productes derivats del petroli que es podien comercialitzar. El 1934 es venien les primeres bombones d’us domèstic a França i semblava que aviat també es vendrien aquí, però una guerra civil i una llarga postguerra ho van impedir.

Les primeres bombones, el 1957

No va ser fins al 1957 quan es va crear l’empresa Butano SA, que va començar a distribuir les populars bombones de color taronja. Llavors ja pesaven 12,5 quilos i costaven 130 pessetes. Era un combustible barat, que no necessitava instal·lació ni canonades. Aviat, la ferreteria Pla del carrer Tallers anunciava cuines i fornets per a butà i recalcaven que gestionaven el subministrament per al client. I la casa Paer de la Rambla distribuïa les cuines Far, que presentaven el seu model Alteza. L’empresa Fortis es llançava al mercat amb l’eslògan “no existeix hivern amb una estufa Fortis”, i La Comercial del Butano de la plaça de Sants patrocinava “la cuina més fina del món, Orbegozo-Homann”. Tot ho resumia un anunci radiofònic que deia: “Butà, butà, quina gran comoditat. Butà és estalvi, butà és benestar”.

L’estufa, el centre de la casa

A la dècada dels seixanta els empleats de Butano anaven amb uniforme i gorra de plat, i expedien factura per cada bombona venuda. Per als nens del baby boom, l’estufa de butà es va convertir en una icona, amb aquell aparell s’escalfaven les nostres àvies urbanes, a falta d’una llar de foc de debò. Davant seu, el meu pare els diumenges a la tarda es feia unes torrades amb uns ferros que s’havia fabricat expressament, i les sucava amb all i oli mentre veia la televisió.

L’estufa era el nou centre d’atenció hivernal, servia per entebeir els peus o assecar uns mitjons i fer perdre aquella gelada humitat de Barcelona al pijama. L’any 1968 a la fira Hogarotel es va organitzar el concurs “Reina Butano”, promogut com “un homenatge a la mestressa de casa”. Llavors es començaven a veure repartidors argentins i uruguaians, que es van convertir en un mite sexual com el lampista i el paleta. Una dècada més tard van arribar a fer una vaga sonada, l’any 1979; protestaven perquè els atracaven. Llavors una bombona costava 500 pessetes.

Actualment costa uns 14 euros, malgrat que al barri dels meus pares val 18, i al meu, 19 euros. Continua sent un servei que no saps mai quan passa, ofert per un grup de camàlics pakistanesos d’amples somriures que contínuament tenen nova fesomia.

Fa poc han canviat l’ampolla per una de color vermell i gris, molt més lleugera, vull creure que per fer més fàcil la vida d’aquests esforçats treballadors que pugen carregats un munt d’escales. Sense saber-ho, formen part d’un dels últims oficis ambulants que anuncien el seu producte fent soroll pel carrer, com els esmolets o els reparadors de matalassos. Els últims d’un món que s’acaba.