Un jaciment a Dakota del Nord captura les conseqüències de l'impacte d'un meteorit a Mèxic que podria haver causat l'extinció dels dinosaures

Els vestigis sepultats capturen de manera precisa els efectes de la col·lisió de la roca gegantina

Fòssils de peixos a l'excavació de Dakota del Nord. El jaciment podria datar del mateix dia de l'impacte sobre la Terra d'un meteorit gegant fa 66 milions d'anys que va matar gairebé tota la vida al planeta / Robert DePalma / University of Kansas / NYT

Fa 66 milions d’anys un meteorit gegant es va estavellar contra la Terra enfront de la costa de l’actual Mèxic. Tempestes de foc van calcinar el paisatge en un radi de quilòmetres. Aquell dia fins i tot van quedar condemnades criatures que habitaven a milers de quilòmetres de distància, que, si no van sucumbir a les flames i el sofre, ho van fer més tard com a conseqüència dels megaterratrèmols i les onades de dimensions inimaginables.

Ara un equip de científics ha desenterrat un tresor extraordinari format per fòssils que, segons sembla, daten del mateix dia de l’impacte. Els vestigis sepultats ocupen més d’1,2 metres de sediments i restes orgàniques que van ser abocats a Dakota del Nord de manera gairebé instantània i que es van transformar en pedra amb el pas dels segles. El jaciment captura d’una manera il·lustrativa i incomparablement precisa les conseqüències de l’impacte de l’apocalíptica roca gegantina que va desbrossar el camí per a l’evolució dels mamífers, entre els quals aquests primats que coneixem com a humans.

En un article de la revista científica capdavantera Proceedings of the National Academy of Sciences al qual la premsa ha tingut accés recentment, un equip internacional format per dotze científics descriu una excavació situada a la vora de Bowman (Dakota del Nord, EUA) que captura la desaparició sobtada d’un llac prehistòric i de tots els seus habitants.

Un cràter anomenat Chicxulub

Quan el meteorit es va estavellar contra les aigües de l’actual península mexicana de Yucatán, va deixar un cràter de grans dimensions conegut com a Chicxulub i va desencadenar catàstrofes a milers de quilòmetres de distància, com per exemple a Dakota del Nord. Hores o potser tan sols minuts després d’aquesta col·lisió titànica, tsunamis i terratrèmols van arrossegar criatures marines terra endins i les van barrejar i abocar en dipòsits amb una gran diversitat de vida terrestre, com ara arbres, flors i espècies de peixos d’aigua dolça que s’han extingit.

El poti-poti va quedar colgat de seguida i s’ha mantingut en un estat de conservació exquisit. A tot arreu del dipòsit hi ha esferes diminutes d’argila i vidre, que es coneixen amb el nom de tectites, que es van formar amb la pluja de roca desfeta que va generar l’impacte del meteorit.

En l’article, els investigadors sostenen que el dipòsit paleontològic reflecteix els efectes immediats de la col·lisió de Chicxulub sobre la vida del nostre planeta. Es tracta de la millor instantània de què es disposa d’aquell dia, una imatge que contribueix a una millor comprensió científica del “caràcter i l’abast de les pertorbacions biòtiques que es van produir”, tal com escriuen els autors de la publicació.

L’excavació secreta

Als seus 37 anys, Robert A. de Palma, investigador en cap del projecte, és conservador de paleontologia del Museu d’Història Natural de Palm Beach (Florida, EUA) i estudiant de postgrau de la universitat nord-americana de Kansas. El propietari d’un ranxo li va donar accés al ric jaciment paleontològic el 2012 i De Palma hi ha excavat en secret durant anys. El mateix divendres 29 de març es va publicar a internet un article de The New Yorker en què es detallen els esforços de l’investigador.

De Palma va anar compartint els seus descobriments amb cada cop més científics destacats, alguns dels quals s’han incorporat al seu equip i han esdevingut cosignants dels seus articles. Entre ells hi ha Walter Álvarez, geòleg de la Universitat de Califòrnia (campus de Berkeley), que fa dècades va ser un dels primers defensors de la idea que l’extinció dels dinosaures l’havia ocasionat un impacte de dimensions còsmiques com el narrat en l’article.

La roca del jaciment contenia un garbuix d’arbres, branques, peixos i tot un seguit d’altres animals fossilitzats. “S’ha de ser cec per no veure els cossos que sobresurten” de la pedra erosionada, assegura De Palma en una entrevista. “És impossible no veure’ls quan observes l’aflorament”.

El mar envaeix la terra

L’article relata la pluja de tectites que es va produir sobre l’aigua, la qual va obturar les brànquies dels peixos, que moririen després a causa del desplaçament de masses d’aigua. L’aigua podria haver arribat a la zona ascendint des del golf de Mèxic i travessant l’Amèrica del Nord per un mar interior que en aquells moments creuava el subcontinent. Els autors, tanmateix, es decanten per una explicació diferent i més probable: les onades colossals derivades de l’impacte -que va provocar l’equivalent a un terratrèmol de magnitud 10 o 11- van buidar llacs i mars distants i van empènyer l’aigua terra endins per les conques fluvials.

“Bàsicament, [la col·lisió] sacseja l’aigua com ho fa una rentadora”, comenta Phillip L. Manning, paleontòleg de la universitat anglesa de Manchester, que és un dels signants de l’article. “Quan aquesta ona de xoc es propaga, expulsa del seu interior de manera gairebé immediata el que contingués el cos hidrològic”. Aquest contingut, afegeix, va formar el dipòsit de Dakota del Nord que examinen ell, De Palma i els seus companys a l’article publicat a Proceedings of the National Academy of Sciences.

En un primer moment, el material que va trobar al jaciment va decebre De Palma, comenta el seu company. L’investigador esperava que el dipòsit revelés canvis estacionals rítmics que s’haurien succeït al llarg dels anys. El material, però, havia estat abocat al dipòsit en una sola crescuda de grans proporcions. “La meva idea de dipòsits lacustres pluriestacionals se’n va anar en orris”, explica.

Una Pompeia de fa 66 milions d’anys

Més endavant, però, l’equip va descobrir al dipòsit un estany d’aigua dolça prehistòric els ocupants del qual havien quedat amalgamats de manera accelerada per l’acció d’onades de sediments i residus. Hi ha fòssils d’esturions i peixos espàtula de fins a 1,8 metres amb les escates intactes però el cos esquinçat i esclafat; mol·luscos marins; fulles i frondes arbòries, i troncs d’arbre cremats. Els cossos sense vida dels peixos no presenten signes d’inflor, descomposició o de depredadors o carronyaires, cosa que indica que van quedar colgats de seguida i que, després del cataclisme, no hi havia gaires animals amb vida que fossin capaços de furgar entre les restes.

Al dipòsit fòssil també hi ha una gran abundància de tectites, aquestes gotes minúscules de vidre que són un indicador de col·lisions d’escala planetària. S’han trobat tectites a les brànquies del 50% dels peixos fossilitzats, com si haguessin inhalat el material. També s’han recuperat tectites atrapades en ambre. La seva composició química ha restat inalterada 66 milions d’anys i encaixa amb una gran precisió amb la signatura química única d’altres tectites que estan relacionades amb la col·lisió de Chicxulub.

D’altra banda, s’ha descobert que la capa superior del jaciment fòssil és rica en iridi, un metall rar que el Dr. Álvarez havia detectat anteriorment en altres jaciments i n’havia atribuït l’origen al cos gegantí que va impactar amb la Terra. L’iridi, un metall preciós que pertany al grup d’elements del platí, és més abundant als meteorits que a les roques d’origen terrestre.

“La mera idea que peixos de fa 66 milions d’anys presentin partícules derivades d’una col·lisió a les brànquies i que hi hagi arbres que continguin ambre amb partícules d’aquest tipus és tan extraordinària que t’ho mires dues vegades per estar-ne segur”, comenta Matthew Lamanna, paleontòleg especialista en vertebrats del Museu Carnegie d’Història Natural de Pittsburgh (EUA), que no ha participat en l’estudi. “Amb la cautela que intenten demostrar una cosa molt però que molt difícil de demostrar, em sembla que han fet una feina excel·lent per defensar la hipòtesi que proposen”.

Un reportatge polèmic

De vegades s’argumenta que l’impacte de Chicxulub i la catàstrofe planetària que va desencadenar van ser la causa principal de l’extinció dels dinosaures. Tot i això, hi ha molts científics que sostenen que s’hi van afegir un conjunt d’altres factors, com ara erupcions volcàniques i alteracions climàtiques, que també van contribuir a fer desaparèixer aquests animals gegants.

La informació sobre el jaciment que presenta el reportatge que va publicar The New Yorker va molt més enllà que la que recull l’article científic de Proceedings of the National Academy of Sciences. Segons The New Yorker, De Palma també ha trobat al dipòsit les restes d’un gran nombre de dinosaures. Aquest fet convertiria el jaciment de Dakota del Nord en el primer del món a vincular clarament la patacada còsmica de Chicxulub amb la fi de l’era dels dinosaures.

De Palma ha desenterrat “dents i ossos trencats, així com restes de cries acabades de sortir de l’ou de gairebé tots els grups de dinosaures”, explica l’article, signat per l’escriptor Douglas Preston. En un ou de dinosaure s’hi ha trobat un embrió i altres restes, fet que “indicaria que probablement els dinosaures i altres rèptils no s’encaminaven ranquejant cap a l’extinció quan va arribar aquell dia fatídic”.

En una entrevista, Steve Brusatte, un paleontòleg especialista en vertebrats i biòleg evolutiu de la Universitat d’Edimburg, qualifica l’article de The New Yorker sobre les troballes fòssils com “un reportatge boníssim” que li agradaria creure’s. “Ara bé, resulta decebedor que a l’article científic revisat per experts no s’hi esmentin els dinosaures”, assenyala. “I, com que no s’esmenten, senzillament no disposo de proves empíriques que pugui avaluar”. El Dr. Brusatte afegeix que, de moment, “la part referent als dinosaures d’aquesta història em suscita moltes més preguntes que respostes”.

De Palma afirma que l’objectiu d’aquest primer article és establir la geologia i la cronologia del que va passar en aquell dia catastròfic. Als següents articles, s’aprofundirà més en els residents que hi van morir, entre ells els dinosaures. “No era un article sobre els dinosaures. Era una presentació bàsica del jaciment i la seva formació”, argumenta De Palma.

Traducció d’Ignasi Vancells

Més continguts de

Blogs de ciència