Les balenes i el brogit de l’home sota el mar

La contaminació acústica marina pot causar problemes de salut greus als cetacis

El bussejador John Crowe va participar el 1970 en una captura d’orques joves destinades a un parc aquàtic. En una de les escenes més trasbalsadores del documental Blackfish, quaranta anys més tard, melena i barba blanques, braços coberts de tatuatges, llàgrimes als ulls, deia que era el pitjor que havia fet mai, com segrestar un infant. I és que, durant la cacera, les orques adultes van romandre a l’altra banda de la xarxa proferint tota mena de sons esgarrifosos fins que els caçadors es van endur les cries. A la seva manera, segurament ploraven.

Aquesta mostra de capacitat cognitiva i lligams socials no és un fet aïllat entre els cetacis. El magnífic documental de la BBC Blue Planet II mostra com un grup d’orques negres se socialitzen amb un grup de dofins mulars, un comportament inèdit entre espècies diferents. També hi ha dofins que fan servir eines: arrenquen esponges i s’embolcallen el morro per protegir-se’l mentre furguen en el fons marí a la recerca de peixos per alimentar-se. Amb un cos adaptat al medi aquàtic i una intel·ligència heretada del seu passat de mamífer terrestre, els cetacis ens fascinen justament per aquesta dualitat, per aquesta semblança mental atrapada en un cos tan diferent, un cos capaç de solcar la immensitat inexplorada de l’oceà.

Rorquals i contaminació acústica

En aquesta enormitat tan desconeguda hi viu l’animal més gran que ha poblat mai el planeta: la balena blava. 30 metres de llarg, 180 tones de pes i un cor capaç d’impulsar més de 200 litres de sang a cada batec. Aquest portent de la vida està emparentat de molt a prop amb l’espècie coneguda com a rorqual comú, un exemplar jove de la qual ha aparegut mort aquesta setmana a la platja de Montgat.

Avui se sap que rorquals com aquest visiten habitualment les costes del Garraf i zones de les illes Balears per alimentar-se de petits crustacis. També se sap que, des de fa uns anys, un dels problemes amb què es troben aquest i altres cetacis és la contaminació acústica. Justament, aquesta mateixa setmana, els resultats del projecte 20.000 sons sota el mar, desenvolupat pel Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques de la Universitat Politècnica de Catalunya i encapçalat pel científic Michel André, han alertat que gairebé cap regió oceànica, excepte la franja compresa entre Austràlia i la Polinèsia Francesa, està lliure de soroll d’origen humà. Aquest projecte està integrat en l’expedició suïssa Ocean Mapping Expedition, que està explorant els oceans de tot el món des del 2015 i s’hi estarà fins al 2019. Segons André, «aquesta contaminació representa una font de pertorbació important dels ecosistemes marins i una amenaça contra l’equilibri natural dels oceans».

Pioner de l’acústica marina

André és un pioner en l’estudi de la contaminació acústica als oceans. Va començar el 1992, quan una col·lisió entre un vaixell i un catxalot prop de les illes Canàries va provocar un mort i diversos ferits. Amb l’objectiu d’estudiar els hàbits d’aquests cetacis per evitar futurs accidents, André i el seu equip van començar a enregistrar els sons dels catxalots. Quan van analitzar les gravacions van descobrir que hi havia tant de soroll d’origen humà que els costava identificar els senyals emesos pels cetacis. Com que aquests animals utilitzen l’ecolocalització per desplaçar-se i buscar aliment, i el so per comunicar-se, aquest soroll havia d’afectar-los per força també a ells. El transport marítim, per exemple, genera un brunzit de fons que els pot provocar diversos graus de sordesa crònica, però sorolls més intensos com els de les perforacions petrolieres poden arribar a matar-los.

Catxalots mítics

Els catxalots com els que van protagonitzar l’accident que va donar peu a la recerca d’André són uns altres dels cetacis que ocupen un lloc pròxim al mite en l’imaginari humà. En part per la seva capacitat de submergir-se fins a 3.000 metres de profunditat durant 90 minuts a la recerca de calamars gegants, en part per la caça indiscriminada a què van ser sotmesos durant els segles XVIII i XIX. També, en part, per Moby Dick. Una novel·la en què un desencaminat Herman Melville assajava algunes temptatives, totes fallides, de catalogació i comprensió dels cetacis en general. El motiu més probable de la seva desorientació és que no havia llegit L’origen de les espècies de Darwin, el llibre que deixava clar que tots els éssers vius procedim d’una sola forma de vida ancestral. Quan es contempla un esquelet de balena i s’observa que les aletes tenen el mateix patró que els braços humans -s’hi poden identificar els cinc dits, l’húmer, el radi i el cúbit-, es veu encara més clar aquest parentesc. Som, tots els éssers vius, germans.

Més continguts de

Blogs de ciència