LA CURSA ESPACIAL: 50 ANYS DESPRÉS

Per què hi van anar: “¿Hi ha res en què puguem guanyar els soviètics?”

L’objectiu de Kennedy era rescabalar-se de les humiliacions de l’URSS

El motor que impulsa el primer allunatge va ser el compromís adquirit per Kennedy el maig del 1961: “Enviar un home a la Lluna i tornar abans no s’acabi la dècada”.

En aquella època Kennedy només portava quatre mesos en el càrrec, després d’una ajustadíssima victòria sobre el seu oponent, Richard Nixon. I tot semblava que li sortia malament: disturbis racials al sud, quasi un any de recessió econòmica que tot just començava a remuntar, conflicte al Sud-est Asiàtic, que desembocaria en el vesper del Vietnam... Per acabar-ho d’adobar, el 12 d’abril d’aquell 1961 l’URSS havia posat en òrbita Iuri Gagarin i s’avançava per poques setmanes als plans de la NASA. I cinc dies més tard va arribar el fiasco de la badia de Cochinos, que va fracassar en part per la decisió de Kennedy mateix de no proporcionar el suport aeri promès.

És comprensible l’exasperació del president quan el 20 d’abril va enviar un tens memoràndum a Lyndon Johnson en què li demanava: “¿Hi ha alguna cosa en què puguem guanyar els soviètics”? I en aquell document suggeria alguns exemples, com ara un laboratori espacial, un vol circumlunar, un aterratge a la Lluna...

A Kennedy no li interessaven gaire els programes espacials. Només pretenia aconseguir “alguna cosa espectacular” per compensar les humiliacions russes. Johnson, en canvi, com a president de l’Space Council, sí que era un decidit impulsor d’aquests projectes. Com ho eren també els congressistes, industrials i militars que el van assessorar. Entre els quals Wernher von Braun, que hi veia la possibilitat de fer realitat el somni de tota la seva vida.

La recomanació va ser unànime. Un vol tripulat a la Lluna era un projecte tan complicat que l’avantatge que tenia fins llavors la Unió Soviètica resultava irrellevant. Els dos competidors partirien de la mateixa línia de sortida.

Això sí, Kennedy va anar amb compte de no plantejar el repte com una carrera contra l’URSS, sinó contra el temps. S’havia d’arribar a la Lluna abans del 1970. Però tothom sabia que, en realitat, l’objectiu era fer-ho abans que els russos.

L’aventura sortiria cara

L’estimació inicial va ser d’uns 10.000 milions de dòlars de l’època. El 1966, en el moment de màxima inversió, la NASA gastava en el programa Apol·lo un milió de dòlars cada tres hores. Dia i nit. Quan van passar comptes el 1972, després de l’últim vol a la Lluna, la factura havia pujat a més de 25.000 milions de dòlars. Avui serien prop de cent mil milions.

Un objectiu lent per a la política

Kennedy no sempre les va tenir totes. Només un any i mig després de formular el seu compromís trobava que el programa no avançava a la velocitat esperada. I també que les optimistes promeses de la NASA d’un allunatge el 1967 no es complirien. Com a molt, en aquella data es podia esperar un vol al voltant de la Lluna, però sense aterrar-hi. En altres paraules: encara que fos reelegit el 1964, ja no seria president quan un astronauta trepitgés el nostre satèl·lit. La seva única motivació -mai confessada en públic- seria, doncs, guanyar els russos.

I va ser així: la placa commemorativa que continua adossada al tren d’aterratge del mòdul lunar Eagleproclama: “Aquí homes del planeta Terra van posar el peu a la Lluna per primer cop”. I a sota, les firmes dels tres astronautes... i la de Richard Nixon, l’arxirival de John F. Kennedy.

Més continguts de

Blogs de ciència