DÍGITS I ANDRÒMINES

Mòbils contra el virus... però no aquí

Corea del Sud és el país del món on més proves s’han fet per detectar casos de coronavirus. L’eficiència del seu sistema de detecció es deu, principalment, a una aplicació que permet sol·licitar el test de manera ràpida

Les comparacions entre territoris que s’estan fent servir per pronosticar els efectes del coronavirus que patirem aquí durant les pròximes setmanes tenen un biaix notable: les xifres d’incidència sobre el total de població depenen en gran mesura de la quantitat de tests que s’hagin fet a cada lloc. Si són insuficients, pot haver-hi un gran nombre de portadors no detectats perquè encara no han desenvolupat cap símptoma. I sigui per improvisació, per manca de recursos o per les dues coses, a pocs llocs s’estan fent les proves a gran escala que calen perquè la informació sigui representativa.

Un d’aquests llocs és Corea del Sud. Fins que han començat a arribar xifres d’Itàlia i de l’Iran, el país asiàtic era el que registrava més infeccions per coronavirus fora de la Xina continental: fins ahir divendres, gairebé 8.000 casos confirmats i 66 víctimes mortals. Però aquestes xifres no impliquen necessàriament que el virus s’hagi acarnissat especialment amb els pobres sud-coreans. L’explicació és una altra: les dades reflecteixen més acuradament la realitat perquè Corea del Sud és també el país on s’han fet més tests de coronavirus en termes relatius: les més de 189.000 proves efectuades sobre una població de 51,3 milions representen gairebé 3.700 proves per cada milió d’habitants. Només s’hi poden comparar les 2.800 proves per milió fetes a la regió xinesa de Guangdong. A la resta del món cap altre país ha aconseguit un nivell d’eficiència semblant al de Corea (la del Sud) -el que passa a la del Nord és un misteri- en la identificació de portadors del coronavirus. I aquesta eficiència es deu, en bona part, a l’aplicació de tecnologia.

Accés ràpid amb una aplicació

Per començar, allà els ciutadans que dubten si estan afectats no han de passar-se hores penjats d’un telèfon d’emergències saturat esperant que els atengui un sanitari. Amb una aplicació mòbil del ministeri de l’Interior, poden facilitar les seves dades (inclòs el domicili) i demanar hora per passar a fer-se la prova del virus en uns curiosos recintes a l’aire lliure instal·lats per a l’ocasió en polígons industrials. S’hi accedeix en cotxe i, sense que hagis de baixar del vehicle, en comptes de demanar un menú d’hamburguesa, patates i un refresc, un sanitari amb vestimenta de protecció et pren la temperatura i recull en pocs minuts les mostres del nas i el paladar que es porten al laboratori per donar-te gratuïtament el resultat en un termini de 24 hores. D’aquesta manera s’han arribat a fer fins a 15.000 proves diàries.

En cas de donar positiu a la prova, la mateixa aplicació t’imposa un confinament obligatori de 15 dies a casa. Gràcies a la geolocalització del mòbil, les autoritats poden verificar si el ciutadà respecta la quarantena. Si surt del perímetre raonable, l’aplicació les avisa (i també a ell, per si s’ha despistat). A més, afegint les dades de totes les aplicacions actives, les autoritats disposen d’un mapa de calor -mai millor dit- en temps real que mostra les zones amb més concentració d’afectats i permet assignar els recursos allà on són més necessaris.

Fins i tot sense aplicacions específiques, la posició dels telèfons mòbils pot proporcionar informació molt valuosa. Potser recordeu la polèmica que va aixecar aquí fa uns mesos la iniciativa de l’INE per analitzar els desplaçaments dels ciutadans a partir de les dades de connexió a les antenes de mòbil. Aquest mecanisme també seria útil ara. Tanmateix, les tres grans operadores de telefonia de l’estat han confirmat a l’ARA que cap administració pública s’ha posat en contacte amb elles aquests dies per explotar aquestes dades massives amb finalitats de salut pública, tot i que al menys una d’elles els ha ofert públicament la possibilitat de fer-ho.

Tornant a Corea del Sud, val a dir que l’ús de l’aplicació mòbil de diagnòstic i rastreig és voluntari, i que no consta que s’imposin multes als ciutadans que no respectin el confinament, de manera que l’èxit s’ha d’atribuir en aquest cas, sobretot, a la proverbial disciplina asiàtica.

No és el cas, en canvi, de l’ús dels mòbils a la Xina per controlar la població infectada pel coronavirus. Allà els ciutadans que vulguin accedir a recintes o mitjans de transport públics han de mostrar a la pantalla del seu telèfon un codi QR que indica el seu estat de salut, a partir de la informació d’una base de dades centralitzada del govern que conté les freqüents medicions de temperatura corporal que es fan a tot arreu. Si el codi és de color verd, poden circular lliurement; si és groc, han de tornar a casa i tancar-s’hi durant una setmana, i si és vermell, el confinament ha de ser de 15 dies. Com és habitual allà, no es tracta d’una aplicació independent, sinó d’una funció afegida a les dues plataformes omnipresents de pagament amb el mòbil: WeChat de Tencent i Alipay d’Alibaba, en col·laboració amb les autoritats.

Respiradors de codi obert

A mesura que la pandèmia es propaga, es fa evident que un dels colls d’ampolla en el tractament dels ciutadans infectats pel coronavirus serà l’escassetat de respiradors als hospitals. Com que no hi ha prou unitats disponibles i es dubta de la capacitat dels fabricants per produir-ne al ritme necessari, a la xarxa ja han sorgit almenys dues iniciatives col·laboratives per desenvolupar dispositius d’aquesta mena de codi obert, que es puguin fabricar mitjançant impressió en 3D com més a prop millor del lloc on calguin. En aquestes hackatonssanitaries també s’està proposant la creació d’algoritmes que determinin precisament si un pacient necessita o no un respirador. Francament, en desconec la viabilitat, però l’enginy col·lectiu no deixarà mai de meravellar-me.