Alba Caño Isant: El nostre futbol femení necessita més recursos per ser prou atractiu

BostonAlba Caño va néixer l’any 2003 a Puiggròs, un micropoble de les Garrigues que va veure com de ben petita li creixia una intensa afició pel futbol. Va aprendre a jugar de molt petita a l’Escola de Futbol de les Garrigues, va militar després unes temporades a l’AEM de Lleida i, només amb quinze anys, va incorporar-se a les files del Barça, on va jugar fins i tot al primer equip en les últimes dues temporades. Però per tal de guanyar aquells minuts de joc que les estrelles blaugranes no li donaven, ha decidit canviar radicalment d’equip. Des del gener és migcampista del Boston Legacy FC, un equip de nova creació de la lliga professional nord-americana (la NWSL).

Com va l’experiència a Boston?

— Un fred horrible, amb sensacions tèrmiques de fins a -25 graus i moltíssima neu als carrers. De fet, encara no ens hem entrenat aquí per culpa del temps.

On esteu preparant la pretemporada?

— Vam passar el mes de gener a l’estat de Florida, on el temps és molt més agradable que a Boston, i ara mateix estem concentrades a Múrcia, a l’estat espanyol. No tornem a Boston fins a finals d’aquesta setmana, per estrenar-nos a la lliga.

La lliga americana comença al març. El dia 14 jugueu a casa contra el Gotham de Nova York. Quins objectius esportius teniu?

— No podem assegurar res encara. És molt aviat, som un equip molt nou. Necessitem adaptar-nos. Veurem si podem entrar entre els vuit primers equips i classificar-nos per al play-off final. Això seria tot un èxit. De fet, en el primer partit de pretemporada, contra el Washington, vam guanyar 2-0, i això ens va donar ales. Fem un bon grup.

Comparteixes equip amb jugadores nord-americanes, però també de Colòmbia, Mali, el Brasil, Uganda, el Japó, el Canadà… Sembla les Nacions Unides! Hi ha sensació d’unitat?

— Vaig arribar al gener sense conèixer pràcticament ningú, però tenim bones sensacions. L’equip s’està coent a foc lent. Passem moltes hores juntes en les concentracions i estem creant una gran cohesió i un bon projecte.

Tot i les barreres culturals…

— I l’idioma! L’anglès que vaig aprendre a l’escola no té res a veure amb el que ara sento per aquí. Sort en vaig tenir els primers dies amb algunes de les jugadores de l’equip que parlen castellà amb mi, que em tradueixen moltes coses que no entenc. Però també veig moltes ganes de les altres companyes per comunicar-se a mi. Tenen molta paciència.

Els teus pares sempre t’han acompanyat als partits. Ara serà un any molt diferent…

— Sí… El meu pare em pregunta constantment a quina plataforma podrà veure els partits de la lliga americana i encara no ho sé [riu]. La veritat és que ens hi hem d’acostumar tots plegats, sobretot a la diferència horària.

Tens dos anys de contracte a Boston. Hi ha perspectives més enllà?

— No. Ara mateix penso en gaudir el present i adaptar-me a l’equip i al futbol d’aquí, perquè ja és un canvi prou important. Quan hagi de decidir el meu futur, ja ho faré.

Vas marxar del Barça per tenir més minuts. Va ser una decisió fàcil?

— No. Hi portava set anys i era molt feliç. Però per les circumstàncies que fossin, a Barcelona no tenia els minuts que necessitava. Entrenar-me allà, amb les millors jugadores del món, ha estat una experiència increïble, però jo he de seguir el meu camí. Si algun dia hi torno, encantadíssima.

No ho interpretes com un fracàs?

— No. És clar que el meu somni era jugar al Barça i tant de bo hi pugui tornar. Però aquí no s’acaba el món. Hi ha mil equips al món, mil aventures que em queden per provar.

És difícil gestionar els èxits i els fracassos?

— Hi ha poca formació al respecte, tot i que sí que hi ha professionals que t’ajuden a gestionar-ho. Tot depèn de cada persona, del seu tarannà. En qualsevol cas, no hi ha fracassos per una decisió, perquè acaba sent una aposta per una aventura que creus que et farà créixer.

Tu vas començar de petita a les Garrigues. Quin consell donaries a les nenes d’ara?

— Que gaudeixin. Que s’ho passin bé. Si s’escau, ja arribarà el dia que juguin en un equip gran. Temps al temps. I, sobretot, demanaria als pares que deixin fer els seus fills.

Molts pares necessiten relaxar-se…

— Sovint veiem els nostres fills amb molt projecte, però ens hem de posar en la pell dels nens. Deixem-los que siguin feliços i prou.

El Barça femení ha estat la causa de l’auge de l’afició per aquest esport?

— El triomf del Barça ha fet que, vulguis o no, les nenes no només de Catalunya sinó d’Espanya o d'Europa s’hi vegin reflectides, convençudes que elles també poden arribar a guanyar coses importants i a fomentar el futbol femení. Quan jo vaig començar, la veritat, de futbol femení poc n'hi havia…

Quins eren els teus referents, aleshores?

— Quan tenia onze anys i m’agradava veure el Barça, les anava a veure allà on podia. A la televisió no retransmetien els partits, així que m’havia de desplaçar als partits i als entrenaments. Encara recordo el moment que vaig anar un estiu fins a Prades, on estaven concentrades, i em vaig trobar algunes de les jugadores que després van ser companyes meves, com l’Alexia, la Marta Torrejón, la Patricia Guijarro…

Eres una fanàtica del futbol…

— Total. De petita em va agafar molt fort i encara ara em puc estar tot un diumenge veient partits per la tele. Poques coses m’agraden més que veure futbol.

Però, esportivament parlant, el nivell actual del Barça no desequilibra la lliga espanyola?

— Sincerament, la lliga espanyola necessitaria augmentar recursos per ajudar més els equips i arribar a fer una lliga més competitiva i atractiva per al públic. Ara mateix no s’està aconseguint, Barça i Madrid són els dos únics equips.

Equiparar els sous de les jugadores amb els de la lliga masculina és una utopia?

— Ara mateix veig impossible que el sou s’iguali. No sé si ho veuré mai. De fet, les jugadores tampoc demanem que es moguin tants diners com a la competició masculina, però almenys sí que demanem poder viure dignament del futbol. Ara mateix, els sous mínims són bastant limitats per poder estalviar o, fins i tot, viure’n.

En altres països és diferent?

— És veritat que Anglaterra està en una altra lliga… Com també els Estats Units. S’hi aboquen molts més recursos que a l’estat espanyol.

Quina és la teva vocació professional més enllà del futbol?

— Estic estudiant magisteri a distància per la UNIR, però la pràctica professional del futbol m’ho complica. M’agradaria ser professora d’educació física. Des de ben petita que això m’agrada.

I tornar a casa?

— Veurem. És aviat per dir-ho. Però he de reconèixer que jo soc molt de casa. Encara recordo quan vaig haver de marxar de Puiggròs, sense la meva família, per anar a Barcelona amb quinze anys. Va ser força dur, i això que sols hi anava de dilluns a divendres. Però he de reconèixer que m’hi vaig adaptar molt bé i vaig ser molt feliç. Ara toca fer un pas més gran. Ara bé, els dies que tingui vindré ràpidament a casa a veure els pares i la padrina.