FELIÇMENT, DONES

De platges i piscines immorals

La S. recorda el dia que, de ben jove, va llogar un patí de pedals amb tobogan amb una amiga per endinsar-se a la mar. Envoltada d’aigua, peixos i posidònia, es va sentir segura per alliberar-se de la part superior del biquini. Sense adonar-se’n, van pedalar durant una hora i, de resultes de l’experiència, va acabar amb els pits socarrimats durant quinze dies i mudant la pell com les serps. Des d’aleshores, les seves metes no han tornat a veure el sol. Així em justifica la S., irònicament, per què no practica el topless, a banda d’admetre que la vergonya l’hi impedeix.

És una del reguitzell de dones a qui he enquestat per fer-me una idea de què passa amb el topless. Perquè és una realitat que cada estiu es veuen menys pits femenins descoberts a les platges. No cal dir que a les piscines, al nostre país, el topless és un anglicisme encara més exòtic, malgrat que la campanya de Mugrons Lliures hagi posat el debat damunt la taula per aconseguir que els equipaments públics aixequin el veto a aquesta pràctica i abolir una discriminació de gènere evident.

Amb motiu del Dia Internacional del Topless, que es commemora el 25 d’agost, pels carrers de Manhattan s’han deixat veure dones amb el tors nu per reclamar el seu dret a treure’s la samarreta igual que ho fan els homes sense por de ser multades. “Per què l’home pot ensenyar el pit i la dona, no?”, és el que es qüestiona allà i aquí. És el que va plantejar fa deu anys el moviment feminista suec Bara Bröst (Pit Nu), que va aconseguir canviar les normes de les piscines públiques de Malmö. És la mateixa pregunta que el 1964 hi havia rere la reivindicació del monokini, el primer banyador que deixava els pits a l’aire.

Més enllà de la tria individual

A Dones que surten del paper, d’Elena Yeste i Francesc Canosa, s’hi recull un article publicat per Irene Polo el 1930 sota el títol “La platja de fa 30 anys”. Hi relatava com la platja barcelonina era declarada “immoral” pels nostàlgics supervivents del segle XIX que preferien les banyistes enfaixades i “vestides de cap a peus”, que només ensenyaven mig braç i mitja cama. Als anys trenta molts denunciaven la impudícia de l’ús del mallot per “la presumpció descarada de les dones que incita els homes als mals pensaments”. Ves que en les normes que encara neden a les piscines públiques avui no hi hagi reminiscències d’aquella moral ultramuntana.

Entre les dones consultades dins el meu cercle, n’hi ha que a la platja o al riu es treuen la part de dalt del biquini (només quan se senten còmodes o si l’estat d’ànim hi acompanya) i n’hi ha que no a parts iguals. La immensa majoria de les que es destapen ho fan per qüestions estètiques, per evitar marques del bronzejat. Entre les que prenen el sol amb les dues peces, alguna ho fa per motius de salut, i tota la resta, per la motxilla cultural patriarcal que carreguem. A la M. fins i tot li agradaria fer topless, però se’n sent incapaç! Cap de les dones amb qui he parlat es planteja fer topless a la piscina. Però cap d’elles tampoc no concep la prohibició de fer-ho per motius de gènere. L’alliberament de la dona va molt més enllà dels mugrons descoberts. Però sí que va de la igualtat de drets, de poder decidir i de deixar enrere la cosificació del cos femení a l’espai públic. Perquè avui discriminar sí que és immoral.

Més continguts de

El + vist

El + comentat