27/03/2011

Una mica més de Mas

2 min
Mas no només ha de liderar, com li demanava aquest diari divendres, sinó que ha de prendre la paraula; cada cop que ho fa, en treu profit .

CENT DIES. Tot i els esforços de l'oposició per carregar-se el que acaba de firmar, la foto de família de Pedralbes suposa un bàlsam per a CiU i arreglarà una mica el balanç dels cent primers dies del govern dels millors. Un balanç que cap convergent pot considerar del tot satisfactori, especialment en relació amb les expectatives. No cal parlar de la gestió domèstica, condemnada a un trist qui-dia-passa-any-empeny a causa de les estretors financeres; en aquest àmbit, la Generalitat s'ha limitat a fer una part dels deures amb les tisores (la segona part, em temo, l'han deixada per després de les eleccions municipals), a més de congelar inversions i resar perquè en l'últim tram de la legislatura hi hagi temps i diners per complir una part del programa electoral. No s'hi pot fer gaire més... però es podria explicar millor: el nou govern ha estat especialment maldestre en la seva política de comunicació, la mateixa pedra amb què van ensopegar els dos governs tripartits. I això no és culpa de la crisi ni de cap altre factor extern.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

portaveu(S). Estàvem acostumats al ball de bastons quotidià del tripartit, i recordàvem el precedent dels governs de Jordi Pujol, en què ningú no piulava sense permís del líder. Per això ens han sorprès la fragilitat del discurs del nou govern, les batzegades, les contradiccions i la infantil competició entre CDC i Unió per captar l'atenció dels micròfons. Sobretot, havent-hi -teòricament- un únic portaveu del Govern, tan solvent i precís com Francesc Homs (tot i que a Spanair encara li agraeixen les explicacions sobre el futur de la companyia). Però de poc serveix tenir un portaveu si, quan es tracta de l'impost de successions, fins a sis dirigents de la federació (Mas, Duran, Gordó, Pelegrí, Mas-Colell i Homs) surten a dir-hi la seva, sovint per contradir-se, mai per deixar les coses clares. Es pot adduir que tot plegat és una novatada, però em temo que aquestes situacions poden sovintejar, perquè el nucli dur del govern català és un polvorí, amb presidència per una banda, vicepresidència per l'altra i Duran, per poc que pugui, ficant-hi cullerada. No és res de greu... si per damunt de la melée hi ha algú amb autoritat per desempatar.

absèncIES. I és que el president Artur Mas ha estat el gran absent d'aquests primers cent dies. La qual cosa és sorprenent, perquè Mas és el principal actiu del seu partit; té dots de lideratge, té la confiança de l'electorat, i a més la sap transmetre amb convicció i sense estirabots. No s'entén, doncs, que el seu entorn el sobreprotegeixi d'aquesta manera. Mas no només ha de liderar, com li demanava aquest diari divendres, sinó que ha de prendre la paraula; cada cop que ho fa, en treu profit. En els moments actuals, la gent necessita missatges clars pronunciats per veus autoritzades. I CiU necessita deixar clar qui té l'última paraula. La polifonia actual ens pot eixordar quan passi el pitjor de la crisi, quan soni per a tots l'hora de la política amb majúscules.

stats