Alfred Bosch: "M'agradaria ser al balcó quan es proclami la independència"

Ens hem trobat dues persones que no prenem mai cafè. Ell aguanta la campanya a base de Coca Cola Zero. Són les 6 de la tarda i, mentre conversem, es beu amb celeritat la tercera llauna del dia. M'ha convidat a casa seva, un pis amb molta història del Barri Gòtic de Barcelona. Em presenta la dona, els dos fills i una bola del món que va comprar als Encants i que amaga a dins les begudes alcohòliques. Camisa rosa i samarreta blanca per sota. Uns ulls que no saps mai si està a punt de tancar-los o si encara no els ha acabat d'obrir. Diu que és dels que es guarda els nervis per ell, que la processó li va per dins. Escriptor, articulista, historiador, professor universitari, membre del Comitè Organitzador dels Jocs del 92 i portaveu de la consulta independentista de Barcelona. Acaba d'ingressar al club dels 50 i al club de la política. Ara vol ser diputat a Madrid i fer sentir el seu doll de veu al Congrés. La nostra conversa dura 36' 59". A continuació, les millors jugades.

1' Cansat, però content

"No dormo. Avui m'he ficat al llit a quarts de tres i a les sis ja m'he llevat. Però aquesta marxa em va. Potser si hagués fet 15 campanyes em semblaria un pal. És que abans de les primàries jo no era ningú. Era un noi que escrivia llibres i que s'havia de donar a conèixer. Cada dia feia de tres a quatre pobles, conduint jo, pagant jo els peatges i la gasolina, i pensant que a qui em digués que això de la política era per aprofitats li trencaria la cara. Un cop ja ets el candidat del partit és una altra història. Vas més equipadet".

7' Mandela, Gandhi, Luther King

"Tenia ganes d'entrar en política. Sobretot pels meus fills i per tota la generació que creix. Espero que el seu món sigui millor que el meu. No podem seure de braços plegats. Potser sona molt presumptuós, però volia fer alguna cosa pel país. Quan em va trucar l'Oriol Junqueras, jo era a Londres amb els meus fills, al Museu de Cera. Explico una cosa que ningú se la creu, però que és veritat. Jo era davant de les figures de Nelson Mandela, Mahatma Gandhi i Martin Luther King. Tenia els meus grans tòtems al davant, me'ls anava mirant, també als meus fills, i no podia dir que no al que m'estava oferint el Junqueras. M'agrada fer de mula de càrrega. Sirgar, sirgar i un cop ja rodi, fora. Arribarà la independència i deixaré la política. La gestió mai m'ha fet trempar. El meu retir el veig escrivint una crònica de com es va proclamar la república catalana. Aquest és el meu somni. ¿Que com me l'imagino, aquesta proclamació? Mira, quan fem història mai tenim la impressió que en fem. M'imagino: "La independència? Ah, sí, l'acaben de proclamar". Gent que arriba tard, gent que no se n'ha assabentat... I alguna escena de balcó segur que hi haurà. M'agradaria ser-hi, en aquest balcó, però no com a figura central. Potser la figura central serà algú que ara mateix és tebi respecte al tema. El Moisès mai és el Josuè".

15' Les pors del candidat novell

"La por principal és la de no ser jo mateix, de no ser prou lliure, de censurar-me. Tu t'hi jugues molt, però per milers de persones que estan treballant al teu voltant. La responsabilitat és altíssima. No és com fer una novel·la. Aquests dies n'estic aprenent molt. És que fixa't, ara mateix, jo haig d'entendre de tot. ¿Tu saps de què va la dació en pagament? Doncs ho has de saber. Hi ha temes que són molt importants i no els pots ignorar".

24' El rovell de l'ou

"Madrid és una ciutat en què m'hi trobo molt còmode. En general els madrilenys són una gent molt eixerida. M'encantarà ser al rovell de l'Estat intentant tirar endavant un procés d'alliberament nacional. En Puigcercós em va explicar com impacta i fins i tot acollona sortir a la tribuna d'oradors. Ell tenia l'escó bastant amunt, baixava pel corredor central, amb diputats del PP a banda i banda que l'anaven insultant. Diu que no li tiraven tomàquets perquè no els tenien a mà. L'insultaven amb veu baixeta perquè els micròfons no ho captessin: "Imbécil", "hijoputa"... Quan arribes a l'estrada, o vols guerra o ja t'has rendit".

28' Xampany amb 14 anys

"De vegades confonc la mort de Franco amb la de Carrero Blanco. Em sona que va venir la meva mare a l'habitació, jo dormia amb el meu germà, ens va sacsejar i ens va dir que continuéssim dormint, que s'havia mort en Franco i no hi havia escola. Més tard, vaig anar al col·legi a parlar amb els companys i amb els mestres i va córrer el xampany. Sí, amb només catorze anys. En aquella època aquestes coses es feien".

32' Elogi als rivals

"En Coscubiela, tècnicament és el millor. Pel que fa a la imatge, guanya en Duran. A les senyores els agraden les corbates que porta, aquelles ulleres, és molt elegant. Carme Chacón és jove, és dona, té avantatges objectius en aquest món políticament correcte, però crec que no els acaba d'explotar. I Jorge Fernández Díaz és un home que aparenta bonhomia i això a Catalunya, venint del PP, és importantíssim".

37' Entre 0 i 47

"Hi haurà sorpreses. Sempre que tendim a pensar que no hi haurà sorpreses, n'hi ha. Nosaltres en podem donar una. Fa mesos les enquestes ens atorgaven zero diputats. Les vibracions són molt bones. Dins del partit, que feia temps que no passava, i a fora. Aspirem a 47 diputats. Més és difícil, tot i que ens presentem al País Valencià i a les Illes. Si traguéssim els 47, l'endemà en aquest país les coses canviarien".