Xavier Casals
16/08/2011

Annual 1921: la derrota més incòmoda

3 min

El 1921 trontollà el domini espanyol al Marroc quan els rifenys liderats per Abd el-Krim atacaren el 21 de juliol la posició d'Annual. Entre aquella jornada i el 9 d'agost (quan caigué Nador) aniquilaren amb acarnissament més de 9.000 homes i molts foren mutilats o violats. Feren 600 presoners (pels quals el govern pagà 4 milions de pessetes el gener de 1923 i només 360 retornaren vius), destruïren infraestructures i obtingueren un gran arsenal: 20.000 fusells, 400 metralladores i 29 canons. La desfeta s'inserí en una guerra impopular des de l'inici el 1909 (quan l'embarcament de tropes a Barcelona desencadenà la Setmana Tràgica) que dugué a emprar armes químiques al Rif, reforçà la bel·licositat dels oficials colonials, qüestionà el paper de l'exèrcit i la corona, acabà amb el parlamentarisme i desembocà en la dictadura que instaurà Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La derrota feu emergir el desgavell de l'exèrcit d'Àfrica, un virregnat gairebé autònom del govern, on campava la corrupció entre els caps i els soldats vivien en condicions pèssimes. La seva capacitat combativa -fora dels cossos de regulars, formats per indígenes, i la legió- era deficient. Ho reflectí un lapidari comentari atribuït al general Dámaso Berenguer, alt comissari del Marroc, davant d'una desastrosa operació bèl·lica a Tetuan el 1920: "Esto es un protectorado de piojosos". No fou estrany, doncs, que l'abril de 1921, Fernando Primo -mort a Annual i germà del futur dictador- vaticinés que aquella "inmoralidad" castrense "tenía que producir, y no tardando mucho, una verdadera catástrofe".

Aquesta última l'atià Alfons XIII, que féu de l'exèrcit -del qual era un cap suprem- un domini reservat. Atès que ambicionava ser "Alfons l'Africà" amb un imperi al Marroc, volia acabar amb la temptativa d'Abd el-Krim d'instaurar una República del Rif. Per fer-ho promogué un general d'escassa capacitat tàctica i estratègica, però arrauxat: Manuel Fernández Silvestre. Aquest era popular (permetia que la tropa el tutegés i els oficials propers eren coneguts com els "manolos") i l'encoratjà a ser diligent. En tal sentit, s'al·ludeix sempre a un telegrama que li envià aquell juliol de 1921 esperonant-lo a arribar a Alhucemas, del qual no s'ha trobat l'original: "¡Olé los hombres! El 25 [de juliol, dia de Santiago Apóstol, patró d'Espanya] te espero". Tanmateix, es coneixen telegrames similars: "Sobre el 15 espero buenas noticias"; "¡Eh, vosotros muchachos, que os estoy esperando!"

Silvestre inicià un avanç ràpid i deixà a la rereguarda una estela de posicions aïllades que podien caure fàcilment. Així, quan Abd el-Krim desencadenà successius atacs contra aquestes posicions d'ençà del 17 de juliol, aquella xarxa defensiva precària s'ensorrà. Silvestre, assetjat a Annual amb milers d'homes, es veié desbordat i probablement se suïcidà, mentre els rifenys exterminaren sense dificultats unes tropes en caòtica retirada.

Annual suposà un gran descrèdit per a Alfons XIII i l'exèrcit, que s'enfrontà amb els partits dinàstics en creuar-se demandes de responsabilitat. El ministre de la Guerra creà una comissió d'investigació que dirigí el general Juan Picasso (oncle del famós pintor) i que aviat es veié limitada: quan Berenguer dimití com a alt comissari, el rei el forçà a continuar i el general exigí aleshores quedar al marge de la investigació.

El desastre esdevingué un míssil contra les forces armades i la corona l'any següent, quan la derrota grega davant dels turcs a Esmirna comportà l'execució de comandaments i l'exili de Constantí I, oferint un referent del que podia passar a Espanya. Finalment Miguel Primo neutralitzà aquesta amenaça amb el cop d'estat que protagonitzà el 13 de setembre de 1923, ja que l'1 d'octubre una comissió de 21 diputats havia d'exposar a les Corts les seves conclusions de l' Informe Picasso .

Les conseqüències d'Annual, però, no acabaren aquí. D'una banda, perquè Primo emprà gasos químics al Rif, tot i que Espanya havia subscrit el Tractat de Versalles de 1919 que ho impedia. De l'altra, perquè l'oficialitat africanista adquirí mètodes brutals, que ja reflectí Francisco Franco a Diario de una bandera (1922), crònica de la seva experiència legionària que després censurà. Però fou durant la Guerra Civil quan aquests es manifestaren i feren realitat la tesi que Franco escrigué la primavera de 1921: "La campaña de África es la mejor escuela práctica, por no decir la única de nuestro Ejército" i llur oficialitat "ha de ser un día el nervio y el alma del Ejército peninsular".

Tot plegat fa d'Annual molt més que una derrota: un tombant de la política espanyola tan decisiu com incòmode de recordar.

D'Annual en resta un llegat literari estimable visible a La forja de un rebelde , d'Arturo Barea, i Imán , de Ramón J. Sender. Ara, però, es publica en castellà l'impactant dietari del reusenc Josep M. Prous i Vila (1899-1978), Cuatro gotas de sangre. Diario de un catalán en Marruecos , publicat primer en català el 1936 (i reeditat el 2003 pel Centre de Lectura de Reus). En aquest dietari exposa la seva experiència entre el 1921 i el 1922 com a soldat al Marroc després del desastre.

stats