Artur Mas i la teoria del caos
D'uns dies cap aquí, el president Mas està introduint un nou concepte dins l'escena política catalana. D'entrada és molt possible que tingui èxit, perquè la presidència de la Generalitat és un bon lloc per elaborar conceptes i projectar-los al món (a veure què passa), i perquè la mencionada escena política catalana és molt sensible als conceptes i molt procliu a treballar-hi. Però és que el concepte que Mas s'està esforçant per promocionar no és un concepte qualsevol, sinó un de feixuc, dens i complex. Es tracta, com segurament el lector amatent ja deu haver endevinat, del concepte de caos.
No n'estic segur, però em sembla que la primera vegada que el president Mas es va referir al caos va ser el dia 15 del mes en curs, amb motiu de l'assalt al Parlament per part d'uns indignats força passats de voltes. Visiblement enfadat, Mas va advertir que ell i Felip Puig no dubtarien a fer servir la força, si no els quedava altre remei, contra els que no respectessin les institucions democràtiques i els seus representants, i va afegir que la democràcia podia ser un sistema perfectible, però que en qualsevol cas sempre seria millor que el caos que pretenien escampar els qui agredien ses senyories a les portes del Parlament. Ahir, al programa de Manel Fuentes, Mas va llançar un altre advertiment en el sentit que, si continuava el bloqueig de l'oposició als pressupostos de la Generalitat, no dubtaria a convocar eleccions anticipades. L'alternativa a aprovar els pressupostos, va afirmar, és acabar com Grècia, i Grècia és ara el caos total. Això va dir, perquè el caos, com l'eclipsi, pot ser total o parcial. En aquesta vida, en tot hi ha gradualismes.
Hem de suposar que el caos d'Artur Mas no es refereix al caos primigeni, que seria la substància a partir de la qual, segons la mitologia grega, es va formar l'univers a l'alba dels temps, enmig d'un merder de ca l'ample. De manera que més aviat es deu referir a la teoria del caos, que és la part de les matemàtiques que s'ocupa de l'estudi d'aquells sistemes dinàmics que, a pesar de ser deterministes, pateixen variacions en les seves condicions inicials. Aquestes variacions, per petites que siguin, condicionen molt decisivament els sistemes dinàmics, fins al punt de fer-los evolucionar de manera molt distinta a la que en un principi era previsible. La cosa no és cap broma, perquè entre els exemples més rellevants del que són sistemes dinàmics caòtics hi trobem les plaques tectòniques, els creixements de població o el mateix Sistema Solar.
I Catalunya, naturalment. Per això, amb bon criteri, Mas deu considerar important que els polítics, i també el poble ras, aprenguin encara que sigui uns rudiments de teoria del caos, a fi d'entendre millor què significa viure en un país en què, passi el que passi, gairebé sempre tot queda força lluny no ja del que seria previsible, sinó sobretot del que semblaria raonable. I ben sovint a causa de variacions ínfimes, conegudes amb el nom científic de collonades.
