La botiga d'Ikea a l'Hospitalet de Llobregat / MARC ROVIRA

FISCALITAT

Ikea eludeix 1.000 milions en impostos a la UE en sis anys

L’empresa sueca tributa amb un entramat societari amb filials a Holanda, Luxemburg i paradisos fiscals

La botiga d'Ikea a l'Hospitalet de Llobregat / MARC ROVIRA

Que siguin senzills i fàcils de muntar. Són les ordres que han de seguir els dissenyadors d’Ikea quan desenvolupen nous mobles. La consigna al departament de comptabilitat del gegant suec és molt diferent: l’empresa té bastida una complicada xarxa societària en diversos països europeus i també en un grapat d’antics paradisos fiscals per assegurar-se que paga pocs impostos. Com la senzillesa dels mobles, la complexitat financera li està donant molt bons resultats: només en els últims sis anys, Ikea ha eludit el pagament de 1.000 milions d’euros en tributs a la UE, segons un informe d’Els Verds europeus al qual han tingut accés els principals diaris del continent, entre els quals l’ARA.

L'informe dels Verds europeus sobre la fiscalitat d'Ikea

La investigació, emmarcada en la comissió de tributs del Parlament Europeu i en la qual han participat els eurodiputats catalans Ernest Maragall i Ernest Urtasun, desvela que Ikea té dividit el seu conglomerat en dues grans societats, aparentment separades però sota el paraigua de la família propietària de la companyia, per aprofitar els forats fiscals allà on n’hi ha i estalviar-se milions en impostos.

70.000 Milions d'euros

És el que costa l'elusió fiscal als contribuents europeus, segons la CE

La firma fundada per Ingvar Kamprad no és una excepció entre les multinacionals presents al continent. La Comissió Europea calcula que l’elusió fiscal costa cada any als contribuents entre 50.000 i 70.000 milions, però el cas d’Ikea és especial, perquè no cotitza a borsa i, per tant, és més opaca que altres empreses en el punt de mira, com Apple o Google. Aquesta opacitat fa que no sigui clar on han anat a parar més de 14.000 milions d’euros que les botigues de la companyia han desviat cap a una societat holandesa en els últims 15 anys.

Kamprad ha explicitat en diverses ocasions la seva voluntat d’esquivar l’elevada tributació que ha de suportar a Suècia. De fet, va marxar a viure a Suïssa als 70 per protestar pels elevats impostos suecs, que van contribuir a crear un dels estats del benestar més forts del món. La recepta també li va servir per a les seves empreses, segons l’informe.

¿Com s’ho fa Ikea per rebaixar dràsticament la factura amb el fisc? Per entendre-ho cal analitzar l’estructura societària. La multinacional es divideix en dues grans empreses. D’una banda hi ha Inter Ikea Systems, amb seu a Holanda però organitzada sota un hòlding luxemburguès, que és a la vegada propietat d’Interogo Foundation, amb seu a Liechtenstein, que els experts encara consideren un paradís fiscal. De l’altra, Ikea Group és una empresa amb seu a Holanda i propietat d’una altra fundació, amb seu també als Països Baixos, anomenada Stichting Ingka i que controla les empreses d’Ikea de cada país. La investigació d’Els Verds conclou que aquestes dues fundacions estan directament controlades per la família Kamprad i un “petit cercle de socis de confiança”. I és a través d’elles que es canalitzen bona part dels beneficis de les 375 botigues que la firma té a tot el món i que facturen 33.800 milions d’euros anuals.

L’informe afirma que les dues societats s’ofereixen serveis l’una a l’altra per deduir-se el pagament d’impostos. La manera més efectiva d’assolir aquesta reducció és a través d’Inter Ikea Systems, a Holanda. Les diferents botigues de la firma a tot el món, que pertanyen a Ikea Group, paguen un 3% de les seves vendes a la societat holandesa en concepte de drets de marca o royalties. Això els permet reduir dràsticament el benefici (Ikea treballa amb marges estrets i molt volum per assolir preus baixos, i un 3% de les vendes és una proporció important dels guanys). Segons l’informe, el 2014 l’estalvi en l’impost de societats als països europeus va ser entre el 35% i el 64% més gran si el comparem amb el que haurien hagut de pagar si no enviessin part dels ingressos a la societat holandesa.

Un cop a Holanda, aquests diners no paguen impostos perquè els royalties estan exempts de tributar als Països Baixos. És per aquesta via que Ikea aconsegueix els estalvis més grans. Però la manera d’aconseguir-ho ha canviat en els últims anys: del 1991 al 2011, les botigues de la firma van enviar 11.100 milions a Holanda. Després, la companyia va transferir el 95% d’aquests diners (10.500 milions) a un destinatari desconegut, en concepte d’“altres despeses”. El més probable, segons l’informe, és que aquests diners anessin a parar a la fundació de Liechtenstein, que aleshores era la propietària de la marca Ikea. En aquesta fundació, els ingressos no pagaven impostos. Ara bé, aquest punt, segons admeten els autors de l’informe, no és clar, perquè l’opacitat de la fundació i dels comptes de la companyia no permet saber res més. Consultades per l’ARA, fonts d’Ikea van confirmar el pagament d'aquest 3% d'impostos a Inter Ikea en concepte de "quota de franquícia", però no van aclarir el destí final d'aquests diners.

A partir del 2012 es va produir un canvi. Inter Ikea va comprar la marca Ikea a la fundació Interogo per 9.000 milions. Aleshores, els pagaments a aquesta fundació ja no eren per l’ús de la marca sinó que es van convertir en pagaments de lletres d’un crèdit demanat a Interogo Finance, a Luxemburg, per la compra. És a dir, Inter Ikea Holanda va comprar la marca a Interogo, que a la vegada li va prestar els diners a través d’una societat luxemburguesa. Aquests diners van pagar només una mitjana del 0,09% d’impostos a Luxemburg i van ser transferits després a la fundació de Liechtenstein, que no en paga. Interogo Finance va cobrar 972 milions d’Inter Ikea entre el 2012 i el 2014 i va pagar-ne 807 a Interogo. A més, Inter Ikea ha continuat pagant a la fundació de Liechtenstein “altres despeses” per un total de 587 milions des del 2012.

L’informe calcula que només entre el 2009 i el 2014 els estalvis van ser de 1.032 milions, gràcies als diners deduïts del pagament de l’impost de societats als diferents països on opera la companyia. Una petita porció d’aquests diners (16,5 milions) sí que es va poder cobrar, en el cas d’alguns països que cobren una taxa als royalties enviats a Holanda. Aquest és el cas d’Espanya on, malgrat això i segons els càlculs dels Verds, Ikea es va estalviar només el 2014 7,7 milions d’euros en impostos per aquesta via.

Més subterfugis a Bèlgica

Però si la trama societària ja semblava complicada, encara ho és més quan entren en joc els forats fiscals que la companyia va aprofitar a Bèlgica. Fins al 2009, l’empresa hi va establir un centre de coordinació que donava préstecs a les empreses del grup aprofitant una llei fiscal avantatjosa al país. Aquests crèdits van suposar uns beneficis de 1.960 milions d’euros entre el 2005 i el 2009, gravats amb un 0,04%, cosa que va suposar un estalvi d’impostos de 647 milions si es compara amb l’impost de societats habitual a Bèlgica, que és del 33%. Aquesta polèmica pràctica impulsada pel govern belga va ser prohibida per la Comissió Europea el 2010. Des d’aleshores, la companyia transfereix els beneficis belgues a una altra societat creada a Luxemburg, que va rebre un acord fiscal avantatjós fet públic en el marc de la investigació dels Luxleaks i que li permet pagar només un 2,4% d’impostos. Això li ha estalviat 4 88 milions més en tributs. Aquesta complexa trama d’enginyeria fiscal també toca històrics paradisos fiscals com Curaçao o Xipre.

La Comissió Europea treballa en un paquet de mesures per redreçar aquestes pràctiques fiscals agressives. Proposa que els països s’informin entre ells dels ingressos de les multinacionals, però, segons l’informe, aquestes mesures, encara no aprovades, no solucionarien el problema d’Ikea perquè no eliminaria legislacions com les que permeten estalviar impostos a Bèlgica ni prohibiria els falsos préstecs entre filials. “Cal mirar les empreses, però els estats també tenen una gran responsabilitat”, afirma l’eurodiputat d’ERC Ernest Maragall. De fet, la trama d’Ikea és possible gràcies a la laxitud fiscal de països com Holanda o Bèlgica, el vot dels quals és imprescindible per posar-hi fi.