Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò durant la temporada

Carta a Arantxa Sánchez Vicario: 'Les bones famílies'

"Se m'acuden poques coses tan atractives per sucar-hi pa com els mals moments d'una bona família, rics que també ploren" (Article publicat l'11 de febrer)

M'imagino, Arantxa, que barallar-se amb els teus pares ha de ser un d'aquells càrrecs de consciència que et roseguen per dins i no et deixen dormir bé a la nit. Aquelles coses de les quals sempre t'acabes penedint tard, quan ja no hi ha res a fer.

Sempre pensem que en una família els diners no seran mai un problema. Fins al dia que ho són. Els calés són massa llaminers, ens fan treure el pitjor de nosaltres mateixos i posen a prova la solidesa de moltes relacions familiars. Fills que quan els pares ja no hi són es barallen per una herència. I molts altres que també ho farien, si no fos perquè algú acaba renunciant a la seva part per salvar un bé més preuat: la família. Callen i cedeixen: "Per calés no vull que ens discutim".

Però ves per on que una d'aquelles famílies modèliques, el clan Sánchez Vicario que anàveu junts a tot arreu, es veu que sí que esteu ben barallats. Que fa anys que no us dirigiu la paraula, que ni els teus pares han vist els dos néts que els has donat ni tu has volgut saber res més del pare, que està molt delicat de salut. Aquest conflicte que deu fer temps que patiu en silenci, ara has decidit fer-lo públic en un llibre. Així l'olla que fins a aquest moment només bullia a dins teu, ara ja fa xup-xup per tot arreu.

Se m'acuden poques coses tan atractives per sucar-hi pa com els mals moments d'una bona família, rics que també ploren, nissagues que s'esberlen coincidint amb l'aparició d'un infiltrat, sigui l'Urdangarin a la Casa del Rei o el teu marit a casa dels Sánchez Vicario. La veritat és que tots en parlem, però de fet només tu i els teus pares sabeu exactament què us ha passat. Tant de bo ho arregleu aviat i no t'hagis de penedir quan ells ja no hi siguin de coses que estàs fent ara.

Tots aquests dies no em puc treure del cap l'omnipresència de la teva mare a les pistes on tu jugaves. T'acompanyava a tot arreu amb els dos gossets, en Roland i en Garros, i patia com una sufridora d'aquelles que l' Un, dos, tres tenia engabiades. Quan la veia, temia que en qualsevol moment saltés ella a la pista a rematar algun punt de la seva nena. Perquè així era com et veien els teus pares: una nena petita, fins i tot quan ja tenies 30 anys. Per això, si ara fas alguna cosa que no acabem d'entendre, t'hem de disculpar: diguem que als 40 estàs vivint la rebel·lió de l'adolescència.

P.D. Va ser espectacular el canvi que vas fer quan vas deixar les pistes. És com si als 30 haguessis fet l'estirada que tots fem als 15. De la nena despreocupada per l'estètica a la dona presumida d'ara. Qui sap si allò ja era un primer pas per marcar el teu propi camí, lluny dels teus pares.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT