L’adaptació a Bolonya en altres països

BarcelonaL’entrada en vigor el 1999 del Procés de Bolonya, el conjunt de mesures que han d’homologar tots els sistemes d’educació superior europeus per crear l’EEES (espai europeu d’estudis superiors), va significar una profunda transformació del sistema universitari europeu, especialment pel que fa als països llatins, on la durada i els plans d’estudis de les universitats estaven més allunyats del model anglosaxó, que al capdavall va ser el que es va prendre com a referència.

La Unió Europea (UE) no té competències en educació però els seus estats membres, als quals es van sumar potències com Turquia o Rússia, van veure la necessitat de fer convergir els respectius sistemes educatius amb l’objectiu de facilitar la mobilitat dels estudiants, que fins a aquell moment havien de navegar en un complicat sistema de cursos, títols i convalidacions que dificultava l’aventura que ja, per ella mateixa, suposa marxar a estudiar a l’estranger.

Aquesta reforma es va basar en una reestructuració dels plans d’estudi a partir dels crèdits ECTS (European Credits Transfer System) i un sistema amb tres titulacions: grau, màster i doctorat.

Així és com s’hi van adaptar alguns dels països signants i dos països aliens al Procés de Bolonya però amb un sistema universitari reconegut internacionalment per la seva qualitat.

GRAN BRETANYAUna adaptació sense grans canvis

El model anglès, amb el prestigi que implica disposar de centres de referència com Oxford i Cambridge, es basa en una titulació universitària bàsica, coneguda com a bachelor’s degree, que acostuma a durar tres anys. Aquest curs, especialment pel que fa a carreres científiques i tècniques, pot continuar-se amb un màster d’entre dos i tres anys en què l’estudiant s’especialitza en una matèria concreta de recerca. Per a la resta d’àmbits, s’imparteixen màsters i cursos de postgrau amb un enfocament més pràctic que el bachelor.

Un dels elements més característics del sistema britànic -amb l’excepció d’Escòcia, que té un sistema propi- és el fet que preveu un any de pràctiques a temps complet en empreses. És el que a Anglaterra es coneix com a curs sandvitx. Malgrat que suposa allargar un any el temps que triguen els estudiants a graduar-se, es considera una bona oportunitat per posar en pràctica els coneixements adquirits a les aules, per entrar en contacte amb el món de l’empresa i per acabar la carrera amb almenys un mínim d’experiència laboral.

FRANÇA Canvis profunds i malestar dels estudiants

Fins a l’arribada de Bolonya, França tenia un sistema universitari basat en un primer curs introductori, de dos anys, i amb només nou itineraris: ciència i tecnologia, art, teologia, dret, lletres i idiomes, ciències socials, administració econòmica i social, economia i gestió i ciències de l’activitat física i l’esport. Aquest primer curs de dos anys anava seguit d’un curs d’un any en què els estudiants aprofundien en la seva especialització, i un quart any en el qual podien optar per especialitzar-se encara més amb un enfocament pràctic o preparar-se per començar el doctorat. La separació definitiva entre els estudiants de doctorat i la resta es produïa en un cinquè curs extra en el qual, després d’aquests quatre anys de formació es podia optar per un curs preparatori per començar el doctorat o un màster amb enfocament pràctic.

Com a Espanya, l’aplicació del pla de Bolonya va coincidir amb nombroses protestes estudiantils, tot i que van tenir com a objectiu el finançament insuficient de les universitats per aplicar el nou pla més que l’homogeneïtzació dels estudis universitaris a nivell europeu.

ITÀLIAEls primers de la classe

Potser pel fet que Bolonya és una ciutat italiana, Roma no va dubtar a implementar el sistema 3+2 de la reforma europea tot just un any després del seu mateix inici, l’any 1999, amb la intenció de predicar amb l’exemple. Així, les carreres universitàries van passar de durar entre quatre i sis anys -un període que incloïa la presentació d’una tesi- a només tres, després dels quals es podia optar per fer un curs d’especialització similar als màsters anglosaxons, amb una durada de dos anys i perfectament homologats al nou sistema europeu.

Legalment aquests antics cursos de cinc anys van quedar homologats com a equivalents a un grau més un màster de Bolonya, tot i que molts països segueixen sense considerar-ho igual i ho homologuen com un grau més un postgrau d’un any, descomptant els crèdits de la tesi que culminava l’antic títol.

ALEMANYAInternacionalització com a objectiu

Les universitats alemanyes, malgrat gaudir d’una considerable autonomia pel que fa a la gestió, van abraçar sense dubtar-ho el sistema Bolonya i van reduir els seus cursos de cinc anys a graus de només tres anys. Aquesta ràpida homogeneïtzació i el fet que cada vegada més s’imparteixen classes en anglès persegueix facilitar la internacionalització dels seus centres, que tenen una presència creixent als diversos rànquings de les millors universitats del món.

Però la iniciativa ha tingut un efecte col·lateral sobre els mateixos estudiants alemanys, que critiquen el fet que molts centres senzillament han “comprimit” el contingut dels títols per impartir-los en tres anys, amb la qual cosa la càrrega de treball de moltes assignatures, i els problemes consegüents per convalidar matèries cursades a l’estranger, fa difícil que puguin marxar un any a estudiar fora del país.

Els graus de tres anys, des de llavors, es complementen amb màsters de dos anys, que, un cop completats, professionalment es consideren equiparables a les antigues titulacions de cinc anys.

ESTATS UNITSEl sistema amb més prestigi

El sistema universitari dels Estats Units, considerat el millor del món pel nivell acadèmic dels seus centres, es basa en un sistema d’universitats públiques i privades dual. D’una banda, hi ha centres, coneguts com a junior colleges, que ofereixen titulacions de dos anys similars a les antigues diplomatures que hi havia a l’Estat. Aquests títols es consideren com la primera part de molts graus als quals es matriculen la majoria dels alumnes i que tenen una durada de quatre anys.

Després d’aquests quatre anys, especialment per a aquells estudiants que volen dedicar-se a l’àmbit de la recerca, hi ha la possibilitat de començar un màster o directament un doctorat, la primera part del qual sovint es convalida per un títol de màster, de manera que la durada mitjana d’aquests cursos se situa entre els dos i tres anys. Si es progressa íntegrament en el marc d’un doctorat hi ha estudiants que poden trigar més a obtenir aquest primer títol.

JAPÓEs busquen estudiants de màster

L’educació superior al Japó, l’estructura de la qual es va redissenyar després de la Segona Guerra Mundial, està inspirada en bona part en la dels Estats Units. La principal diferència és que, a l’hora d’accedir a la universitat, les notes obtingudes durant l’educació secundària passen a un segon terme i gairebé tot depèn d’uns exàmens que es fan a l’edat de 18 anys i que només es poden repetir una vegada per any, amb la pressió que això suposa per als alumnes.

Un cop a la universitat, la durada dels cursos de grau és de quatre anys, exceptuant algunes carreres en què es pot allargar a sis. Després d’això, alguns centres ofereixen estudis de màster amb una durada de dos anys. La segona particularitat del sistema japonès és que només un 4% dels graduats opten per continuar els estudis seguint aquesta opció.

Amb la intenció de canviar aquesta tendència i duplicar el nombre d’alumnes als cursos de postgrau fins als 300.000 anuals -l’objectiu és assolir aquesta xifra quan arribi l’any 2020-, el ministeri d’Educació va engegar un programa de finançament per incentivar la matriculació tant d’alumnes japonesos com estrangers en aquests programes.