El Congo: la mina de coltan més gran del món es dessagna

Grups rebels controlen les explotacions a l’est del país per finançar la guerra

Caddy Adzuba dóna l’última ullada al seu mòbil blanc abans de començar l’entrevista i reprimeix un xiscle. Ensenya una foto en què apareix el cosset d’un nen amb el penis amputat. L’activista i periodista relata la història d’aquest petit, la història de la brutalitat d’un conflicte que des de fa dues dècades ha dessagnat la República Democràtica del Congo per una guerra pel control dels recursos minerals del país. “El nen té només tres anys i és fruit d’una violació”, explica aquesta dona que ha donat veu als que no en tenen a la guerra. La mare no el volia perquè li recordava constantment el dolor i l’odi dels agressors. Gràcies al programa de suport que apadrina Adzuba, a poc a poc va aconseguir agafar el petit en braços, cuidar-lo i estimar-lo. El mateix grup de rebels que van violar la mare han tornat al poble i en reconèixer la dona han volgut cobrar-se el trofeu. “Li han dit que es volien endur el nen per fer la guerra i, com que ella s’hi ha resistit, li han fet el tall”, relata horroritzada. Poc després, ja amb l’entrevista començada, afirmarà rotunda: “Les dones congoleses són les més fortes del món, arriben a curar-se malgrat tantes atrocitats”.

La guerra del Congo és la guerra dels minerals, que un cop tractats seran indispensables, entre altres molts usos, per a la telefonia mòbil. Tres quartes parts del coltan comercialitzat al món surt del Congo i una bona part procedeix de mines de l’est controlades per grups rebels que, amb estructures militars, “exporten a l’estranger i amb els diners financen la guerra”, explica. Són el que es coneix com a “minerals de sang”, perquè fins a arribar a la butxaca del consumidor transformats en qualsevol producte han deixat un rastre tràgic de morts i violacions de dones i de drets humans.

Patiment per entreteniment

“El pitjor és que les nostres dones són violades i els nens són esclaus a les mines per satisfer els desitjos d’Occident”, lamenta, tot i que jura i perjura que ningú no s’ha de sentir “culpable” ni de desitjar un mòbil nou ni d’acollir un esdeveniment com el Mobile World Congress. Fer de la necessitat, virtut: l’activista reclama fer servir l’aparador mundial de la cita de la telefonia mòbil per “crear diàleg” entre totes les parts del sector i “parlar de la veritat” del que passa en aquell racó del món.

No ha vingut a Barcelona per donar cap missatge antitecnologia. Aquest desenvolupament en què s’ha embarcat sense fre una part del món s’ha de produir, afirma, “respectant la vida dels altres, deixant que els congolesos es beneficiïn dels seus propis recursos i creant un tràfic mineral legal”. De fet, continua, el que passa al seu país no és gaire diferent del que passa a Síria, en què s’imposen els “interessos econòmics capitalistes, egoistes”.

Fuig també dels que acusen només les empreses transnacionals, que en molts casos fan els ulls grossos a tants abusos. “El govern del Congo també ha de lluitar perquè li respectin el dret a la sobirania dels recursos”, afirma, i reclama en aquest punt la col·laboració internacional per aplicar la “traçabilitat mineral”, que permeti certificar l’ús de minerals pels quals s’ha pagat un sou, impostos i no suborns i guerres. A la zona de Bukavu, al sud del país, de les 150 mines, 50 ja són “verdes”, diu com un cant a l’esperança, a la possibilitat de “millora”.

Adzuba torna a la seva experiència com a responsable d’un programa de rehabilitació d’agressors i recorda l’anècdota d’un adolescent de 14 anys que als 6 havia sigut reclutat com a soldat pels rebels. És un procés llarg perquè els menors “sovint estan enfadats perquè se senten abandonats”. Són nens que han sigut agressors i alhora s’han de tractar com a víctimes. “Un dia el noi em va dir: «Mama Caddy, ¿creus que jo he tingut mare?», i jo li vaig haver de dir que tots tenim una mare i que la seva no tenia cap culpa del que li havia passat”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT