L’apocalipsi no ve d’ara
BarcelonaEl certificat de defunció de Joan Garriga Vilarasau diu que va morir aquest dijous als voltants de dos quarts de cinc de la tarda a l’Hospital Clínic de Barcelona. Però potser la seva mort va començar el 17 de setembre del 1988, a la segona volta del GP del Brasil. Aquell dia Sito Pons i ell es jugaven el títol mundial de 250 cc al circuit de Goiânia. L’alemany Martin Wimmer li va deixar el tub d’escapament molt masegat després d’una trompada al començament de la cursa i la seva Yamaha no va poder neutralitzar la diferència del seu rival, que en tenia prou acabant tercer per ser campió. Sito Pons es va emportar aquella tarda el primer dels seus dos títols mundials, amb en Joan com a subcampió.
Aquella temporada ningú situava Joan Garriga com a candidat al títol. Amb una moto que corria a les rectes menys que l’Honda d’en Sito, va fer durant tot l’any una conducció agosarada basada a jugar-s’ho tot als revolts. Ningú tombava tant com ell -bé, ara ho fa Márquez, esclar-, ningú frenava tan tard, ningú accelerava tan aviat... i per això l’afició va dividir-se entre els seguidors d’en Sito -fred i calculador- i els d’en Joan, un bad boy a qui li deien el Comecocos perquè portava dibuixat aquell famolenc personatge dels primers jocs d’ordinador al casc. De fet, tota la seva vida ha estat una menjada de coco.
Aquella imatge dels escapaments rebregats, amb la seva Yamaha estossegant asmàtica, el va empaitar tota la vida; com la del carenat de la seva moto xocant contra la d’en Sito a la pista sueca d’Anderstorp; o la d’aquella victòria a Assen superant l’etern rival a l’últim revolt... Era impossible que en qualsevol conversa no hi fes referència, com si el record fos l’anestèsia que li permetés no notar l’immens dolor d’aquella ferida. Cada nit somniava en això, se li projectava una imatge al cap com la de les aspes dels helicòpters als protagonistes d’ Apocalypse now. I és que el campionat del 1988 va ser el seu Vietnam particular, i tots sabem com van tornar a casa els veterans d’aquella guerra.
En Joan va marxar de casa sent un xaval. I tot i que es deia Vilarasau de segon cognom, la seva relació amb La Caixa es va limitar a fer de grum en una sucursal durant un temps. No va moure ni un dit per explotar un parentiu que li hauria pogut valer un bon patrocini. El 1989 va estar a punt de fitxar per Honda per tal de lluitar en igualtat de condicions. Li van aconsellar que no ho fes, es va quedar a Yamaha i en Sito va tornar a guanyar amb l’Honda. No va ser aquell l’últim mal consell rebut. I així li va anar. Poques morts han estat tan sentides al pàdoc, sobretot entre els que el van veure córrer i van tenir el privilegi de la seva honestedat. En Joan va ajudar molta gent; va deixar diners que mai li van tornar, i va fer favors a tort i a dret.
A canvi, només al final del recorregut pel cantó més salvatge de la vida, va trobar mans esteses. Més de les que ell va reivindicar, reclamar i exigir fins a l’últim moment en una reacció injusta que només podem entendre si coneixem el límit de degradació a què va arribar. Com les d’Àlex Crivillé, Josep Lluís Vilaseca, Jordi Martínez Aspar, Ángel Nieto, Luis d’Antín i, sobretot, Sito Pons. El seu gran rival, aquell a qui va odiar per no poder-lo vèncer, amb qui va compartir equip al començament de la seva carrera i a qui, fins i tot, va cosir la publicitat a la granota de cuir una nit d’hotel... perquè aquell noi de la Bonanova no sabia fer-ho. En Sito, sí. Ell va ser qui més el va ajudar en l’epíleg d’una història tan trista. I no tenia per què fer-ho.
El van acusar de traficant, i mai no va voler vendre res. Al contrari: no únicament li van vendre moltes motos, sinó que li van prendre el poc que tenia. Van dir que movia diners falsos; sí, jo els he vistos: els que li van colar una nit de percepció difusa. El van massacrar per tinença il·lícita d’armes; cert, uns pistolots que restaurava per a un col·leccionista i que feien riure de tan vells que eren. La seva habilitat manual era infinita; era tan traçut que va forrar de pell l’interior d’un Seat petitet -el Panda Leather, com el va batejar- que es va convertir en casa seva després del desnonament de la magnífica torre que tenia a Vallvidrera... perquè no podia fer front a un embargament de 25.000 euros.
Quan més bé estava, quan s’estava refent de la dissort esportiva, un incendi va destruir la nau industrial on guardava el material de la botiga de bicicletes més avançada que hi ha hagut mai a Barcelona, un BMW de competició, i l’espectacular motorhome que feia servir als Grans Premis... i que acabava de vendre feia tres dies. Com els passa als boxejadors sonats, a Joan Garriga en la caiguda a la lona se li va trencar el nas, no ho va cobrir l’assegurança, i va haver de suportar la riota de tothom. Diuen que tot va començar en un viatge per carretera cap a Itàlia, quan va buscar maneres de no adormir-se al volant. La resta de la història és prou coneguda. El text de la vida no admet tants punts i seguit. Hi ha un moment en què si no escrivim un punt i a part, és ella qui decideix posar el punt final.
En Joan va voler córrer a la vida tant com a la pista. Però en cap dels dos llocs no va guanyar. I això que era bo, molt bo.
