Explicar la ‘guerra del futbol’ sense dir que tu n’ets una part

Els drets de la Lliga tornen a estar en subhasta i -com és tradició- els dos arxienemics Prisa i Mediapro reinicien les hostilitats que els mèdia hem convingut a batejar com la guerra del futbol. Diumenge era El País qui disparava des de portada el titular “Roures posseeix 250 milions en 150 comptes, un terç en paradisos fiscals”, al qual acompanyava un subtítol (“Els drets del futbol, davant d’un canvi decisiu”) que evidenciava per què el diari publicava això en aquest precís moment. L’article deixava anar subtilment una acusació de nepotisme quan, en parlar de com ara els drets s’adjudicaran conjuntament -i no a través de negociacions de cada club amb l’operador televisiu que triï-, la periodista deia: “Al sector ningú nega les bones relacions de Roures amb el president de la LFP, Javier Tebas”. L’objectiu és clar: desprestigiar Mediapro davant la imminent decisió de la Lliga.

Ara bé (i al marge de si aquesta acusació acaba tenint recorregut judicial), en cap dels quinze paràgrafs de l’article es donava una dada fonamental: que Prisa és qui s’ha disputat tradicionalment els drets dels clubs de la lliga espanyola amb Mediapro. També sobta que El País denunciï que “Mediapro s’ha emportat la part més sucosa del pastís” perquè la productora catalana és qui realitza amb els seus equips tots els partits de la Lliga, al marge de quin canal l’emeti. Bàsicament perquè, si ho fa, és gràcies a un acord signat amb... Canal+, o sia, amb Prisa. Un pacte, per cert, sobre el qual -quan em va tocar parlar-ne al diari, fa dos anys- fonts properes a Mediapro em van traslladar la seva sorpresa: consideraven que produir tots els partits era poc consol al fet d’haver cedit a Canal+ més partits de pagament dels que es va quedar el seu propi canal, GolT.