Llàstima que s’incompleixin cada dia

ELS DRETS DELS INFANTS estan raonablement pensats i admirablement escrits. Convé commemorar-ho, i celebrar que hi hagi tanta gent que treballa per ells. Però fins aquí les celebracions. Perquè toca recordar que són drets que s’incompleixen de forma flagrant cada minut a tot el món. La nostra portada d’avui n’és una prova. Però no són només casos evidents i tràgics com els refugiats, els morts de fam o els nens esclavitzats. Hi ha molts drets, el de la igualtat d’oportunitats, per exemple, que no es compleixen perquè els adults no fem els deures. O el dret de la canalla a jugar en llibertat.

Per això em ve de gust, en aquesta edició especial, donar les gràcies a tanta gent que fa deures extres, que no els toquen. Que es deixa la pell per fer deures pendents dels altres. Tapant forats com poden, fent tasques de substitució allà on el sistema no arriba, o hi arriba en direcció contrària, fabricant desigualtat.

Penso en una amiga, mestra artesana excepcional, que no es conforma a garantir un àpat als nens a l’escola i als vespres busca feina per als pares. No li toca formalment, però si no ho fes no dormiria bé.

Penso en un conegut que acull infants a casa, des de fa anys, i em va explicar que un dels que va passar un temps amb ells ara és a la presó. I ell, esclar, el va a veure, l’ajuda. I lamenta que va arribar tard, ja estava massa torçat el destí, i això el convenç de la importància d’acollir més nanos i reconduir trajectòries.

Penso en totes les entitats que es rebel·len contra una societat que oblida que sota el concepte refugiats el que hi ha són nens sense casa. I fins i tot en els jocs, fins que no pots dir “casa” no et sents protegit. Fins llavors no hi ha dret.