No es pot dir millor que la Mònica Planas

ÉS INÚTIL intentar abordar millor el tema que com ho feia la Mònica Planas a l’article “La imatge dramàtica de les dones”, que us prego que llegiu si no ho vau fer, i que un cop ho hàgiu fet el feu circular com sigui. Aquest estiu he vist més televisió i, sense haver-ho verbalitzat de forma tan rotunda com ho fa ella, m’ha avergonyit veure tants anuncis de dones insegures pels seus fluids de tota mena, intentant amagar com fos de la mirada dels homes tota prova que necessiten un protector. “Ens tracten amb una indulgència que fa fàstic”, diu la Mònica, que retrata un bombardeig publicitari destinat a pintar dones insegures, problemàtiques, defectuoses. “No hi ha cap racó de la nostra anatomia que no tingui desperfectes i requereixi reparacions immediates”.

Aprofito la meva condició masculina per dir que ens hi hem de posar tots, a dir un PROU com una casa de pagès. Aquesta imposició de missatges no només és sexista, és nociva perquè pretén acomplexar, espantar, és tòxica perquè vol associar les parts íntimes a tota mena de plagues. És antinatural, i perpetua una mirada del mascle examinant cada vegada de forma més estricta el cos de la dona, amb un llistó d’exigència inassolible a nivell pràctic i indignant a nivell moral.

Som només a l’inici, que aquest negoci té de futur. Hi hem de plantar cara enfotent-nos-en, desmuntant-ho i reivindicant cada dia i amb cada gest les persones, per sobre de què marquen els pantalons. És un tema educatiu, com tots, intergeneracional. I tan ridícul que faria pixar de riure si no fes plorar de pena, per dir-ho utilitzant alguns dels fluids que tant han d’amagar les dones dels anuncis.