3/1: La política espanyola ha patit una esmena a la totalitat

Les últimes eleccions conviden -però no obliguen- la cultura política espanyola a sortir dels seus esquemes de dècades, per no dir de segles. Una cultura política a la vegada causa i efecte d’una llarga història de guerres civils. Aquesta ha estat la cultura del frontisme, la incapacitat de parlar amb l’altre, d’entendre’l i de trobar sortides negociades. La forma més còmoda per encarnar-la són les majories absolutes, la concentració del poder en una opció. Però quan no són possibles, la mateixa cultura política s’encarna en els fronts: blocs homogenis, construïts sobre l’acord essencial. Front nacional, front de dretes, front d’esquerres. Quan algú surt a oferir diàleg, l’ofereix als seus, a aquells amb qui està d’acord, i precisament sobre allò en què està d’acord. Quan Rivera demana un pacte contra el separatisme demana això: la suma de tots els propis per imposar la posició als altres. Els resultats de les eleccions obligarien la cultura política espanyola a una cosa que no ha fet mai: a parlar amb l’altre, amb qui no està d’acord amb tu i sobre allò precisament en què no estàs d’acord. I pactar. Del frontisme al pactisme. Tenen l’oportunitat. No tenen ganes d’aprofitar-la.