21/11: França va diagnosticar malament els seus primers brots islamistes

Els va interpretar com una estricta revolta social. Presonera d’un mètode d’anàlisi economicista, que considera les idees i les identitats com una simple emanació dels interessos econòmics i de les desigualtats socials, va diagnosticar que els joves que abraçaven l’islam radical ho feien com una reacció a la fallida de l’ascensor social, a la pobresa, l’atur i la marginació. Van menystenir els aspectes ideològics, religiosos, identitaris, la força de seducció del totalitarisme. I quan t’equivoques en el diagnòstic, no encertes la teràpia. La pobresa i la marginalitat hi ajuden, però no ho expliquen. Certament, l’estat té l’obligació de lluitar contra la pobresa i la marginació, però no pas com a teràpia contra el totalitarisme, sinó per simple afany de justícia. Contra les idees totalitàries fa falta una altra teràpia, que ve també del món de les idees. Si no ens creiem prou les societats obertes basades en la llibertat, la democràcia, els drets humans i el respecte a la diversitat, si no som capaços de veure-ho i viure-ho amb entusiasme com una proposta amb validesa universal, ¿com serem més convincents que els qui proposen amb entusiasme societats totalitàries i excloents?