6/11: La transparència no sempre és una virtut en política

Recordo que fa uns mesos vaig dir-li això, en una tertúlia, a un amic votant de la CUP, i va posar el crit al cel. Jo li deia que la transparència és una virtut quan es contraposa a l’opacitat, quan parlem de números i de pressupostos i d’adjudicacions. Però que quan la transparència s’oposa a la discreció, la virtut pot ser la discreció. Que hi ha coses que s’han de fer discretament. I ell em deia que de cap manera, que la transparència havia d’arribar a tot: agendes públiques dels electes, negociacions amb llum i taquígrafs, reunions publicitades, ni un contacte d’amagat. Ara, aquests dies, la CUP ha optat per la discreció en les negociacions amb Junts pel Sí, i n’ha fet bandera. Amb tota la raó. No ho he aprofitat per trucar a l’amic cupaire i fer-li notar el canvi, no fos cas que es pensés que ara em queixo de la discreció de la CUP. No em queixo de res: celebro aquest pas d’una noció de transparència abusiva i esterilitzadora a la valoració, com els clàssics llatins, de la discreció com a virtut. Un pas que al meu entendre és paral·lel al que va d’una concepció declarativa de la política a una fase decisòria, en què les declaracions tenen conseqüències polítiques. Tant de bo no fos l’únic.