Ernesto Tiffenberg: “La lògica dels mitjans és inviable a llarg termini”

BarcelonaErnesto Tiffenberg porta trenta anys vinculat a Página/12, diari argentí que va fundar amb altres periodistes per donar cabuda a les veus silenciades durant la dictadura. Nascut a Buenos Aires, es va exiliar a Mèxic el 1979, on va començar la seva carrera com a periodista. Tiffenberg va visitar Barcelona dimecres per participar en la xerrada organitzada per Mediapro sobre el periodisme en l’era d’internet.

Página/12 va arribar als quioscos quatre anys després de la fi de la dictadura argentina. Quin paper va jugar en la democratització del país?

Vam sorgir en un moment en què tots els mitjans venien de molts anys de convivència amb les dictadures i que funcionaven com a diaris dictatorials, feien de corretja de transmissió dels grans grups empresarials. L’aparició de Página/12 va ser un canvi molt gran, es va barrejar una generació de periodistes molt joves sense experiència amb una altra que s’havia hagut d’exiliar. Això va generar un producte molt especial perquè vam portar el llenguatge col·loquial al mitjà escrit, una cosa que no era gens usual. Ens proposàvem fer un diari plural i, en aquell moment, trencar el discurs oficial dels mitjans era una cosa que cridava molt l’atenció.

D’un diari en paper innovador a la transició al món digital. Com conviuen les dues edicions?

Nosaltres tenim una relació estranya amb l’ online. El diari sempre ha tingut pocs recursos i, per tant, el pas al digital va ser modest i al principi es va reduir a posar enlínia l’edició en paper. Absurdament ens va anar molt bé. Fent això estàvem entre els cinc primers llocs de notícies de l’Argentina. En els últims anys ens hem vist obligats a replantejar-nos-ho, no perquè creiem que generarà una gran font d’ingressos sinó perquè és impossible mantenir-lo així amb un nombre creixent de lectors. El criteri que ens mou és integrar el conjunt de la redacció al treball online i decidir quin article es publica primer en cada edició.

Quins creu que són els punts forts i febles del periodisme digital?

Jo hi trauria el digital i diria només periodisme : hi ha bo i mal periodisme i el repte és com fer-lo viable. Òbviament el digital ens posa obligacions, no té hora de tancament i et genera riscos. La falta de límits fa que la informació surti sense estar verificada. És un problema que nosaltres intentem portar amb molta calma: tenim la primícia que tenim nosaltres i la traiem quan està comprovada. Si correm darrere dels altres mitjans acabem publicant coses que no sabem si són veritat i nosaltres estem decidits a no fer-ho. Abans publicar una cosa que fos fàcilment desmentible era una vergonya, ara no ho és.

Aquí també entren en joc les xarxes socials…

Aquest és l’altre problema: córrer darrere de les xarxes socials. De sobte hi apareixen coses que poden ser interessants, però mai les publiquem sense verificar. Ens interessa molt què està donant voltes a les xarxes socials, tant per absorbir o ampliar la mirada com per difondre el que pensem.

L’edició digital de Página/12 és tota d’accés gratuït. Per què?

A l’Argentina la paraula internet encara va unida a gratuïtat i això fa que exigir un pagament transformi el mitjà en exclusiu. A nosaltres ens interessa molt l’arribada massiva, perquè som un diari més petit i part del nostre èxit o possibilitat de supervivència és poder estendre al màxim la nostra arribada i, per ara, no ho canviarem.

Per tant, depèn molt de la publicitat.

Sí, i jo veig un panorama negre. Encara estem en una transició (cap al digital) que no sabem com de llarga serà. Fa poc vaig estar amb gent del Washington Post i allà cada notícia online la fa un equip format per un redactor i un periodista especialitzat en xarxes que busca l’enfocament per moure-la per internet. Fer això els ha anat molt bé perquè han augmentat la seva presència a internet i les subscripcions. Però quan els preguntes què significa a nivell d’ingressos és el 30%. El 70% restant encara depèn del paper. Si ells estan en aquesta situació, què ens queda als altres? Per això tinc una visió orwelliana del futur del periodisme: veig que principalment els mitjans van quedant en mans de grans grups que tenen molts negocis diferents. Els mitjans compleixen una funció: serveixen a les gran corporacions per arribar a l’opinió pública i a la política, i crec que és cap on anem. A la llarga, la lògica dels mitjans és inviable perquè la publicitat, que és el que dona per viure, seguirà baixant, i la de la web no compensa.

Quin futur veu a mitjans que es financen només a través dels lectors i sense publicitat?

Crec que són projectes fascinants, però tinc la impressió que són redaccions petites i que el tipus de periodisme que poden fer pot ser molt bo però que no pot donar una visió general del món. Crec que moltes vegades arriben a l’audiència a través dels mitjans més grans, que són els que fixen l’agenda nacional.

El plantejament que fa és una mica pessimista...

No sé si és tan pessimista. Crec que hi ha un periodisme que vol oferir una mirada diferent de la realitat, que vol informar d’una altra manera, i això és positiu. Tot i així no serà fàcil, mai ho ha sigut. Hem de canviar l’eix i passar del dret del periodista a informar al dret de la gent a estar informada per més d’una veu. Les societats estan obligades a pensar quin periodisme volen i finançar-lo d’alguna manera.