Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Alícia Sánchez-Camacho. 'Staccato sostenuto'

Quan l'Alícia vomita la lliçó, fixa la vista en un punt indefinit, a dos metres del nas, mentre amb el cap, inclinat, es marca el ritme. Té una bellesa una mica equina: el nas llarg, la boca gran i els ulls espantats de l'herbívor a punt de fugir. I quan et mira, amb el rímel lleugerament corregut, et vénen ganes de dir-li: "Respira, Alícia, respira".

Parla ràpid i sense inflexions. Té por que si fa una pausa la xiularan. Com un martell de ferreria, pica sense treva per donar tall als arguments. I t'adones que no és fàcil tenir mania a algú que s'ha quedat sense vida personal per conviccions, per odioses que siguin.

D'on surt? D'un "Todo por la patria" de Blanes. Fa bo el tòpic: la presidenta del PP de Catalunya només pot ser filla del comandant de la Guàrdia Civil. La segregació, doncs, ha triomfat, però també ha fracassat: té un català tan bo com el de qualsevol blanenca.

L'Alícia és bona filla i ha fet el que el pare n'esperava. Divorciada prou tard per no decebre'l, va a missa i es confessa. El fill la vol tota per a ell i Rajoy la necessita. En un entorn tan pressionant no es pot ni mirar al mirall. Però quan ho fa, com la de Carroll, sent la temptació de travessar-lo.

A l'altra banda hi ha la Rahola i l'Otero, que la miren amb el punt de pietat que inspira aquella amiga, tan bona noia, que, com ella mateixa confessa amb resignació, sempre s'enamora de l'home equivocat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT