CDC: gir ideològic?

Com amb la nostra escriptura, a la vida la majoria de persones i partits es mouen d’esquerra a dreta. De la radicalitat juvenil a la moderació adulta. Però no sempre és així. La Convergència dels últims temps, liderada per Artur Mas, ha canviat en la direcció contrària, a partir de tres realitats: el salt sobiranista, la necessitat de deixar anar llast de la corrupció i la indignació popular a causa de la crisi. Tot plegat ha fet que Mas i la seva gent anessin adoptant un discurs més social, més de defensa de l’estat del benestar, més a tocar de les necessitats de la gent. La unitat d’acció amb ERC i amb exsocialistes dins la coalició Junts pel Sí hi ha ajudat. Convergència ha recuperat en part, doncs, els temptejos socialdemòcrates del primer pujolisme. Ara mateix, en ple procés de refundació, caldrà decidir si aquest gir queda fixat o si es torna al, diguem-ne, ordre més liberal. Ja no està en dubte el seu sobiranisme, ara el que hi ha en joc és el posicionament ideològic, el model de república que defensaran, el model de societat.

En realitat, la CDC actual ha virat cap al que encarnava la Unió Democràtica primigènia dels anys 30, però sense l’accent cristià, en política avui dia superat en una societat secularitzada. Si mirem el manifest fundacional del partit de Carrasco i Formiguera, a part de l’èmfasi en els valors espirituals, tenia tres pilars: nacionalisme, democràcia i justícia social. La Convergència d’ara és més propera a això que no pas al business friendly i el peix al cove de Cambó i la Lliga Regionalista, que avui estaria representada per les restes del naufragi de la UDC de Duran i Lleida. Fins i tot la CDC de Mas i cia. és més propera a l’Església social del papa Francesc que no pas una Unió que, en el terreny religiós, s’ha mostrat doctrinària, per no dir integrista. Duran ha aconseguit carregar-se un partit quasi octogenari, però paradoxalment l’esperit dels seus fundadors podria tenir continuïtat en Convergència per bastir un centredreta independentista amb accent social.

I ja que parlem dels fundadors, val la pena esmentar-los i recordar que pràcticament cap d’ells, a diferència dels líders lligaires, es va passar al costat dels sublevats franquistes. La tríada dirigent inicial la formaven Lluís Vila d’Abadal (avi de Josep M. Vila d’Abadal), Pau Romeva (cosí de l’avi de Raül Romeva) i Joan B. Roca i Caball (pare de Miquel Roca). Van ser tres dels dinou signants del manifest inicial, entre els quals, per cert, hi havia el meu avi, Pere Aragay, un manifest publicat el 7 de novembre del 1931 al diari El Matí. Com ha estudiat Hilari Raguer, en aquella UDC republicana “mai no es va donar cap culte a la personalitat”. El lideratge va bascular entre un Vila d’Abadal dotat de gran autoritat moral (va morir prematurament el 1937) i un Carrasco i Formiguera (no estava entre els signants inicials) amb més popularitat ciutadana. La direcció sempre va ser col·legiada, no hi havia ni president. També en aquest sentit la futura CDC en pot treure una lliçó: els hiperlideratges poden ser letals.

Però a part de mirar enrere, CDC també pot mirar enfora, per exemple la CDU també democratacristiana d’Angela Merkel, un partit que els últims temps, per afrontar la crisi econòmica, també ha fet un gir ideològic: governa amb la socialdemocràcia, ha fet seu l’ideari verd amb una política de bandejament de l’energia nuclear (a partir de Fukushima) i ha encapçalat amb valentia l’acollida als refugiats enmig d’una Europa insolidària (avui, en tres eleccions regionals, veurem quina és la resposta dels alemanys a la seva política en aquest terreny). En tot cas, el gir de Merkel i la CDU és rellevant: sensibilitat ecològica, sensibilitat social i europeisme.

En el passat català i en el present europeu, CDC té bons miralls per repensar-se.