L’esquerra contra l’esquerra
El conflicte de Colau amb el metro il·lustra molt bé els reptes que comporta passar de ser esquerra alternativa a governar una gran ciutat. No em veig amb cor de jutjar si el que reclamen els sindicats de TMB és prou just i urgent perquè hagin fet vaga en un moment tan delicat. Però és obvi que la complicitat que haurien trobat fa uns anys en el ciutadà mitjà s’ha anat tenyint, a cop de crisi i reforma laboral, d’una creixent sensació de greuge comparatiu. Alguns han dit que, amb la vaga en ple Mobile, Colau ha perdut un pols i perd carisma. Però acabat el MWC sense que es pugui parlar de desastre, la seva fermesa davant el que es percep com a xantatge la pot acabar reforçant.
En un pla més teòric, aquesta vaga obliga l’esquerra a preguntar-se on i amb qui ha d’estar en un mercat laboral on més i més assalariats són llançats a l’atur o al precariat. És una pregunta que té paral·lels inquietants. Quin suport donava als desnonats l’esquerra convencional fins que la PAH, liderada per Colau, va entrar al Congrés?¿No va ser la lloable però tardana reacció empàtica del diputat i exsindicalista Coscubiela la millor prova que no era on havia de ser? ¿És mobilitza ara prou a favor dels refugiats que s’amunteguen a les fronteres d’Europa?
Que l’esquerra, per ser esquerra de debò, estigui condemnada a fer costat als més febles (i no pugui avalar l’existència de ciutadans o treballadors de segona) no l’ajuda sempre a ser popular. No és la bandera que ara mateix la pot dur al poder a Hongria o Àustria. Però si l’abandona, si sacrifica principis per vots, acaba tenint d’esquerra el nom i prou.
Hi ha la clara percepció que els (para)funcionaris han passat de ser els que sacrificaven sou per seguretat a estar per sobre de la mitjana en tots dos sentits. Això, per poc que se sustenti en dades objectives, hauria de pesar molt en la seva decisió d’anar a la vaga, sobretot si la pateix tota la societat. Si, malgrat tot, hi van, no els ha de sorprendre que topin amb un govern d’esquerres. Ser d’esquerres també vol dir impedir que, amb diners públics, ploguin millores sobre els que estan millor a costa de la sequera sobre els que necessiten més.
“Parlar del precariat és fer trampa. Els drets que hem arrencat lluitant els hem de defensar allà on aguantin”, dirà un sindicalista. Fer trampa? ¿No hi ha cap connexió entre els sous de TMB i el preu del bitllet de metro? Si cedint a pressions sindicals l’Ajuntament ha d’augmentar la seva aportació al deficitari transport públic, ¿de quin ajut social traurà els diners? L’esquerra de debò no pot ignorar els que no tenen armes per fer pressió, però si ho és també ha d’exhibir una transparència salarial que demostri que la contenció -quan els sous són raonables- arriba als directius.
Ha dit la CGT que l’Ajuntament feia servir el llenguatge de la patronal. La regidora de Mobilitat, Mercedes Vidal, hi ha respost afirmant que no poden dir que sí a tot. Acabat el Mobile, caldrà valorar si és la radicalitat de la CGT o la fermesa de Colau la que defensa millor els interessos dels barcelonins.
