Publicitat
Publicitat

Creure en Déu o estar en el secret

1 . CULPABLES. Ara toca tirar contra la CUP. La frustració del sobiranisme ja ha trobat culpable. El procés ha encallat i en comptes d’aturar-se a reflexionar sobre què s’ha fet malament per repensar les estratègies es prefereix buscar un cap de turc i seguir pensant que sense Mas no hi ha sortida. Amb Mas tampoc, si no es corregeixen les anàlisis i es milloren les polítiques. La CUP fa i ha fet el seu paper. Sempre ha sigut clara: va ser la primera a reconèixer que el plebiscit no havia sortit i la DUI era impossible; mai ha enganyat sobre els seus objectius, que tenen perspectives molt allunyades de les obsessions tacticistes dels partits convencionals, pendents sempre de les pròximes eleccions; sempre ha dit amb qui volia anar i amb qui no, mai va voler entrar en la comèdia de la llista única. Un bon resultat, combinat amb un escó de menys per a Junts pel Sí, li ha donat una oportunitat de fer-se sentir, de posar condicions, d’estar en primer pla i, per què no, de marejar un dels seus adversaris naturals, el president Mas, que hi ha contribuït amb una resignació masoquista que ha desconcertat fins i tot alguns dels seus fidels. És més, la CUP ha aconseguit que part de l’empresariat català redescobrís la lluita de classes i deixés clar que Catalunya “abans espanyola que roja”. I encara n’hi ha que diuen que la distinció dreta/esquerra ja no té sentit.

No. La CUP no en té cap culpa. Com a màxim se la pot acusar d’agradar-se massa i de trobar-se a gust ocupant primeres planes, però el que estigui lliure d’aquest pecat que tiri la primera pedra. El problema no és la CUP. El problema és que els números no surten. I se sap de fa temps. Va quedar clar el 9-N del 2014, amb ratificació el 2015. I no s’ha volgut reconèixer, s’ha preferit seguir alimentant les il·lusions. Ja no duu a res apostar per un bunyol de darrera hora que investeixi Artur Mas. L’estancament del procés continuarà, amb un president que s’ha deixat l’aura pel camí, perquè el seu objectiu ja només és guanyar temps per a la transfiguració de Convergència. El que cal és replantejar estratègies i buscar nous camins que permetin avançar en l’únic objectiu que pot donar l’èxit al sobiranisme: una acumulació inqüestionable de capital electoral. Hi ha massa coses trencades per fer un patchwork d’urgència per afrontar el que ve.

Que cadascú resolgui els seus problemes, començant per Convergència, que s’agafa a la candidatura de Mas per dissimular la seva ensulsiada. I, vista l’experiència, que els electors decideixin. Votar mai és dolent: malament rai si donar la paraula als ciutadans es viu com un problema. Els polítics han d’obrir portes que permetin opcions diverses, en lloc de tancar-ne com es va fer amb la declaració de desconnexió. L’estratègia de les presses, de la llista única feta de projectes massa diversos (amb renúncies que els desnaturalitzen), d’intentar volar per sobre de les rugositats del país real, ha portat a una frenada sobtada. Celebro que cada cop siguin més els que ja accepten el que fa quatre dies es negava com una pantalla ja superada: el retorn al referèndum com a referència estratègica.

2 . DOBLE LLENGUATGE. En una setmana, dos corresponsals estrangers m’han fet el mateix comentari. ¿Com pot ser que quan preguntes als dirigents dels partits sobiranistes sobre la declaració de desconnexió et diguin que no te l’has de prendre al peu de la lletra i que això de la desobediència és un dir? ¿Per què ho escriuen si no s’ho creuen? No és una experiència exclusiva de periodistes de fora. Hi ha un abisme entre el que es diu en públic i el que es diu en privat. Els empresaris es queixen i des del govern se’ls assegura que del que es tracta és de guanyar temps i pressionar Madrid; parles amb polítics sobiranistes i t’expliquen que són perfectament conscients que la independència no està a l’ordre del dia i que el full de ruta de divuit mesos és un brindis al sol. ¿Per què no ho diuen en públic? ¿Per què es mantenen expectatives que se saben irrealitzables? Aquesta cultura del doble llenguatge, penosament paternalista, em recorda un comentari d’una personalitat de la cúria romana davant d’un abrandat discurs catòlic d’un polític espanyol: “Aquest, creu en Déu o està en el secret?”

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT