Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Deute

S'ha posat de moda dir que, com que tots hem estirat més el braç que la màniga, tots som responsables de la crisi, ningú pot assenyalar ningú.

I és veritat: bona part dels que emergint de la misèria aspiraven a ser classe mitjana, un cop posats sota el bombardeig publicitari del "Gaudeix-ne ara i paga en còmodes terminis" o "Tens un crèdit al banc esperant-te", obeïen i s'endeutaven.

Però la culpa, si n'hi ha, estava tan lligada al sistema econòmic que podríem dir que endeutar-se era l'aire eufòric que respiràvem: ens feia créixer, creava riquesa. I si un cap de govern s'hagués negat a fer el pressupost basant-se en l'endeutament, l'haurien titllat de boig.

"No deguis mai res a ningú", "Per tenir-ho t'ho has de guanyar", "Qui paga descansa" eren catúfols de vell caduc. Eren? O ho són? Perquè en aquest mea culpa general que volen que entonem per malgastadors, no veig els senyors banquers tirant-se cendra al cap per haver-nos incitat a gastar el que no teníem. Són allà on eren i, si escampés una mica, ja ens tindrien un crèdit preparat.

Per això, abans d'invocar l'adveniment d'un nou capitalisme, ens hauríem de preguntar si no hem fet prou amb el que hem tingut.

Perquè ¿no és part essencial del capitalisme empenye'ns a comprar el que no necessitem amb diners que no tenim? I encara que no fos així, si anéssim cap a un nou sistema que es negués a fer servir el deute públic i privat com a motor, potser seria bo que, per higiene mental, li canviéssim el nom.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT