Diferència i desigualtat

Una administració pot decidir que, en nom del bé comú, cal atorgar un tracte asimètric a determinats territoris o col·lectius, siguin de l’índole que siguin, i per aquesta raó els afavoreix per mitjà de diferents vies, inclosa la de la discriminació positiva. La política consisteix, entre altres coses, en això. És per aquest motiu que els governs estableixen un tracte especial amb els pagesos, o els comerciants, o les famílies nombroses, o amb qui sigui. L’Ajuntament de Barcelona ha fet “un pla de ciutat de llarg abast, que empoderi els barris que la ciutat ha deixat enrere, per assegurar-nos que només hi hagi una Barcelona, no dues (la dels rics i la dels pobres)”, segons es llegeix al blog oficial de l’alcaldessa. Tal com es planteja en aquest text, sembla que es tracti d’un problema específic del Cap i Casal, i que això no passi, posem per cas, a París o a Nova York, a Roma o a Londres. Resulta, però, que no hi ha, ni hi ha hagut mai, cap gran ciutat del món modern on no es donin importants diferències de renda. Fins i tot en les dictadures igualitaristes hi havia persones que tenien una existència molt més agradable que altres: els vells sàtrapes soviètics no vivien ben bé igual que els camarades anònims que van patir aquell experiment social. En aparença, el que suposadament passa a Barcelona no constitueix, doncs, cap excepció, sinó una desgraciada norma. Què pot justificar, doncs, la urgència en l’aplicació d’un pla que costarà 150 milions d’euros?

Òbviament, quan són molt acusades o inusuals, aquestes situacions s’han de corregir o modular de manera immediata en nom del bé comú i, per descomptat, de la dignitat de les persones que les protagonitzen. Hi ha moltes maneres de fer-ho: des de la progressivitat fiscal fins a una distribució ad hoc de la inversió en serveis públics essencials (transport, educació, sanitat, etc.). ¿Com es pot determinar, però, si les diferències resulten realment tan greus i tan preocupants i requereixen una intervenció pública tan urgent? És aquí on apareix la màgia de les matemàtiques. Imaginin-se que els parlo d’una família de cinc persones amb uns ingressos de 4.000 euros mensuals nets. Suposo que algú dirà: “Home, deunidó!” Ara, en canvi, suposem que ho plantegem així: una persona que cobra 800 euros mensuals. El normal és dir: “Són uns ingressos baixos”. Resulta, però, que podríem estar parlant de la mateixa família. Aquesta és, de fet, una conegudíssima traducció real del vell PER (Plan de Empleo Rural), avui anomenat PFEA (Plan de Fomento del Empleo Agrario), i no té res de fraudulent. La conclusió immediata és que això de quantificar “diferències” és molt més subjectiu del que sembla. Al mapa que apareix a la web municipal el càlcul es basa en la “renda familiar disponible per càpita del 2014”. És perfectament lícit fer-ho així, però també ho seria d’una altra manera, i els resultats no coincidirien ni per casualitat. Sigui com sigui, el problema de fons no és aritmètic, sinó polític. En el text que signa l’alcaldessa Colau hi ha una afirmació tan radical com aquesta: “Perquè una ciutat desigual no només és injusta i èticament repudiable: és una ciutat insegura per a tothom, una ciutat que es pot trencar, que tindrà dificultats per atreure inversions i talent”. ¿Es refereix a Nova York, potser?

Abans he parlat tota l’estona de diferències de renda, que són innegablement reals es calculin com es calculin. Però la diferència i la desigualtat no són, en aquest context, termes sinònims. En una ciutat on regnés la desigualtat hi hauria gent amb dret a l’assistència sanitària o a l’educació i gent que no el tindria, per exemple; persones que podrien fer coses tan diferents com utilitzar el transport públic o obrir un negoci i d’altres que no, i un llarguíssim i variat etcètera. Per sort, aquest no és el cas de la ciutat de Barcelona (i, en canvi, sí que és la norma de moltes grans aglomeracions del Tercer Món). Descriure aquesta Barcelona apocalíptica i èticament repudiable com si fos el pitjor suburbi de Kinshasa constitueix una frivolitat i una falta de respecte per a tots, però suposo que ja no ve d’un pam. En tot cas, i ja que en parlem, la dificultat per atreure inversió prové ara mateix d’unes polítiques municipals que no fan que la inversió sigui atractiva ni segura, no pas de cap desigualtat entre barris. Abans de pensar a redistribuir la riquesa potser caldria planejar com produir-la. Perquè la despesa pública es paga amb els impostos de la gent, no amb hortets urbans ni mercats d’intercanvi, com alguns adults responsables ja saben.