Publicitat
Publicitat

Un tast de català

Dinou maneres d'apretar sense fer mal

Demà el fred apretarà. Però en català no ens deixen apretar res. El verb apretar és un castellanisme històric que, de tan antic -el diccionari Labèrnia (1840) ja el recull-, el sentim ben nostre i se'ns fa difícil prescindir-ne.

Quan una paraula té tantes arrels potser és més sensat acceptar-la. L'únic que sabria greu és el gran ventall de verbs que aquest comodí faria prescindibles. No és fàcil, però, saber quin pertoca en cada cas.

Tenim serrar , d'origen idèntic a cerrar , que tant serveix per a les dents com per a les files d'un exèrcit. Sembla que també es diu de llavis i punys, tot i que jo uns els premeria i els altres els clouria . Tenim estrènyer , tan ne cessari en temps de crisi per al cinturó, tan dolorós quan les sabates ens van petites i tan cordial quan donem la mà. Tenim arrencar per quan ens posem a córrer. Si el nostre cap ens apreta diem que ens colla , com es fa amb els cargols, però si ho fan els jugadors del Barça, llavors pressionen . I és molt necessa ri amb un resultat ajustat .

Però amb apretar encara toquem més tecles, és a dir, les premem, pitgem o polsem . I quan l'agenda està atapeïda no ens queda cap més remei que apressar el pas o bé pitjar o trepitjar l'accelerador. Pel que fa al fred i la calor, recruen o s'intensifiquen -no sé quin dels dos trobo més lleig- i el sol pica o crema .

Ho he dit tot? Ah, me'n descuidava! Si ara aneu al vàter i la cosa no surt, feu força .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT