Duran i Lleida, víctima d’ell mateix
Fer-se la víctima. Crear un enemic per cohesionar els teus. Remarcar allò que et fa diferent per sobre del que t’uneix... No, no estic parlant dels retrets clàssics que se li han fet històricament al catalanisme, i en els quals aquest, certament, ha caigut en algunes etapes. Estic parlant de la desesperació de Duran i Lleida per evitar que Unió es dissolgui dins de l’estratègia sobiranista de CDC. Duran agafa el camí més fàcil. L’altre, el de fer política de debò, s’ha demostrat massa complicat, per no dir intransitable: ha fracassat en la idea de construir una tercera via. S’ha quedat sense aliats tant a Catalunya com a Espanya. Només li queda l’autodefensa, tancar files, recosir unes fidelitats que començaven a trontollar per la feina callada de Mas. Astutament, esclar, no s’enfronta de cara al lideratge de Mas. Agafa com a enemic el partit amic: CDC. Duran ha tirat la tovallola del confederalisme sense voler abraçar el sobiranisme. I s’agafa a l’última taula de salvació que li queda: el partit. Però si ja no sap quina política fer, ¿un partit per a què? Tant se val. El partit per a ell, per surar, per existir. El partit per sobre la política. Ell per sobre del partit.
Els partits ja ho tenen, això. Són instruments que, si no vigiles, acaben convertits en fins en si mateixos. Llavors passa que la democràcia esdevé partitocràcia. UDC és, segurament, l’exemple més clar d’això. Per raons òbvies. Des de sempre ha sigut un partit a l’ombra d’un altre, una CDC més gran, més forta. Mai ha anat a buscar sola els votants. De manera que les dinàmiques endogàmiques encara l’han marcat més. Duran ha convertit Unió en la seva joguina, hi ha fet i desfet a plaer. Tan bé s’hi ha trobat que ha acabat renunciant a exercir tasques de govern institucionals. El partit ho ha sigut tot per ell. No ha sigut un polític per governar, sinó un hàbil polític de passadís i restaurant, recolzat en una petita militància obedient. Això li ha permès sobreviure tant de temps: si no governes no t’equivoques, sols t’has de concentrar a tenir la casa controlada. L’única autèntica batalla sempre ha sigut fer-se valer davant la protectora germana gran, davant CDC, amb qui ha bastit una viciada relació d’amor-odi.
Durant anys, Duran ha gaudit de bona reputació entre la gent. A les enquestes sortia ben parat. Era un polític que no s’embrutava amb l’acció de govern, que es permetia criticar els uns i els altres, però que també pactava amb els uns i amb els altres. Encarnava el pactisme catalanista, l’home de negocis pràctic, l’amic influent, la dreta civilitzada (en comparació amb l’espanyola, la d’aquí sempre ho sembla més). I deixava les essències per a Pujol. Però de cop s’ha girat la truita. El sistema de repartiment de poder de la Transició ha caigut en desgràcia i ell, que n’era una frontissa vocacional -amb l’establishment econòmic, amb els partits espanyols, amb l’Església, fins i tot dins el catalanisme-, ara grinyola per tot arreu. Ja no és necessari. Tot d’una, la gent el veu com una peça clau d’un sistema corrupte, la quinta essència de la partitocràcia endogàmica: avui per tu, demà per mi.
Si cada cop hi ha menys a negociar amb Madrid, si l’establishment rebutja un sobiranisme que tant ha quallat en la societat catalana, si la ciutadania demana una nova manera de fer política més transparent... ¿quin paper li queda a Duran i UDC? CDC ha canviat de lideratge, ha connectat amb el sobiranisme i malda per reinventar-se com a partit. Unió no ha mudat gaire. I sobretot no ha canviat Duran. En lloc de plantejar-se una reinvenció, en lloc de fer evolucionar UDC a cavall del nou catalanisme sobiranista i d’una societat que demana partits més oberts, Duran s’aferra com un ferro roent a la vella solució de la picabaralla interna: cohesionar els meus contra CDC. Un victimisme que l’acabarà fent víctima d’ell mateix.
