Embús de sigles al carril central
La refundació de CDC era una bona oportunitat perquè el que va néixer sent gairebé un moviment al voltant d’un líder carismàtic es convertís en un partit convencional. Podíem esperar que seria amb una ideologia tangible i contrastable que el nou PDC intentaria fer seva una part de l’electorat, i que la confrontaria amb el seu gran rival en l’arena sobiranista, ERC, seguint un esquema bipartidista comparable mutatis mutandi al de conservadors i laboristes al Regne Unit o democratacristians i socialdemòcrates a Alemanya.
En lloc d’això tenim un nou intent de partit atrapa-ho tot: prou ambigu, genèric i fins i tot contradictori -si més no, ideològicament- perquè, si bufa molt vent de cara, les passions que remouen greuges i els embolicaments amb banderes li omplin el sarró d’uns vots que mai tindria si fos clar, concret i coherent.
El primer esborrany del que pretén ser la base ideològica del PDC evidencia fins a quin punt la lluita pel centre comporta -si s’analitza amb rigor intel·lectual- una deliberada immersió en l’ambigüitat. El color ideològic dels partits de vocació hegemònica no és ni lila, ni taronja, ni blau ni vermell. És color de gos com fuig. Sectors, corrents i ànimes ofereixen un ventall prou ampli perquè sempre, si no t’agraden certs principis, te’n puguin treure uns altres d’un calaixet.
I parlo sempre de principis que tinguin a veure amb l’eix dretes-esquerres, perquè sí que és cert -i negar-ho seria molt injust- que el nou PDC es mulla i concreta molt més que la vella CDC en altres àmbits. El problema és que no fent la gara-gara al rei, renunciant a liderar Espanya i laïcitzant-se del tot, en lloc de desmarcar-se d’ERC encara s’hi confon més.
Seria bo que, com a dreta (moderada), posés sobre la taula les idees que, legítimament, la separen d’una esquerra (moderada). A la maduresa democràtica no s’hi arriba escamotejant-les. I són aquestes idees, i no pas les passions i els populismes, les que han de presidir un debat polític que no defugi la complexitat.
Dreta i esquerra tenen passats i presents vergonyosos però no s’haurien d’avergonyir mai de ser dreta i esquerra: de tenir fe en el mercat o els serveis públics, de defensar la propietat privada o limitar-la, de prioritzar la llibertat o la igualtat. No és bo ni possible que tots siguem de centre, i és lògic que -per un excés d’escepticisme o ingenuïtat sobre la natura humana- no defensem polítiques compatibles.
Diria que el nou PDC té idees molt més clares en aquest eix del que vol aparentar -es constatarà veient què i amb qui vota-, però el franquisme no és prou lluny (almenys d’aquest PP) perquè ser de dretes no s’associï encara a una cultura carca i autoritària. Normalitzar-se políticament també passa perquè la dreta europea que hi ha a Catalunya surti de l’armari i contribueixi així a un debat més centrat en les idees que en els lideratges.
